Tothom coneix una Maricarmen. Després de viure tota la vida al pis on van néixer, a la mort de la mare es troben que el contracte de lloguer, ja subrogat perquè era dels avis o del pare, s’evapora, i el preu exigit pel nou arrendament és inassumible. El resultat és que han de buscar un altre lloc on viure, a vegades a casa d’algun familiar. Fa dècades anys que això passa, després de les reformes dels governs del PSOE del postfranquisme. El 1985, Boyer va eliminar per decret els contractes de lloguer indefinits: des d’aquell moment, ja no se’n va signar cap més de nou. I, el 1994, la nova LAU va establir un mecanisme per anar extingint els que quedaven amb la limitació de subrogacions entre familiars per mort de l’inquilí. És un dels grans llegats que va deixar Felipe González amb el cambio.
El mercat immobiliari va anar virant cap a la compra en lloc del lloguer i es va tornar un camp de mines, amb hipoteques inassumibles i lloguers disparats, que ha anat esclatant amb les bombolles immobiliàries. Fins que la pressió social s’ha tornat tan forta que ara un altre govern del PSOE intenta presentar-se com el salvador de les víctimes dels seus predecessors, amb dos decrets fets a cops de puny per recuperar els lloguers indefinits. Corregir és de savis i no es pot culpar Pedro Sánchez del que va fer Felipe González, però sí del que no ha fet ell en vuit anys i de la frivolitat amb què fa servir el nom de l’octogenària desnonada i hospitalitzada per adreçar-s’hi públicament en to èpic, com fos vingut a rectificar una fatalitat d’origen desconegut.
Ara bé, enmig d’una batalla descarnada entre partits per apropiar-se del relat, la utilització impúdica que Yolanda Díaz i Ada Colau fan del cas Maricarmen ho supera tot. I ni tan sols els preocupa contradir-se entre elles, encara que suposadament comparteixen “espai polític”. En el campi qui pugui per reorientar les seves carreres –una, cap a l’Organització Internacional del Treball i l’altra, no se sap ben bé cap on–, Colau va deixar anar que la ministra hauria de dimitir si el PSOE no fa el que ella vol i Díaz va cridar a la revolta social contra el govern del qual no pensa plegar, digui el que digui l’exalcaldessa i faci el que faci Sánchez. Sense arronsar-se pel fracàs del seu desafiament, l’exlíder de la PAH, la que va tenir vuit anys l’alcaldia de Barcelona amb l’objectiu de posar remei al drama de l’habitatge, reacciona i treu un altre trumfo. Ara intenta ser ella Maricarmen, assegurant que ha hagut de marxar de casa perquè no pot pagar-ne el lloguer. Coses, de l’una i de l’altra, que les converteixen en la pitjor versió de les seves caricatures, que falten al respecte als ciutadans i que destrossen una mica més la credibilitat que li pugui quedar a la classe política.
