Aquest dijous va acabar la vista oral del judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. La situació porta a la més absoluta perplexitat. Seu al banc dels acusats un poder constitucional acusat de filtrar un mail on un defraudador confés proposava un pacte amb el ministeri públic per esquivar la garjola. A més, qui demanava la clemència és la parella de la presidenta del districte federal d’Espanya per excel·lència, Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Un escenari hilarant si no fos per la gravetat que representa.
El judici al fiscal general no és un judici només a un poder de l’Estat, sinó al poder. De fet, a Espanya només dues institucions han estat blindades per un tapís d’immunitat gairebé divina: la monarquia i el ministeri fiscal. De tant en tant cauen jutges, ministres, presidents, diputats, grans banquers o advocats de l’Estat, però fiscals cal assecar-se els ulls per trobar-ne algun apartat de la carrera.
Per exemple, carreguem a la jutge Carmen Lamela els neulers d’haver mantingut en presó provisional Sandro Rosell durant gairebé dos anys, però obviem que si justificava i podia ordenar la presó era perquè ho demanava el ministeri públic. El poder de la fiscalia és un poder omnipotent que, fins ara, quedava arrecerat en la massa sovint pornogràfica relació entre fiscals i jutges, mentre que els Col·legis d’Advocats fan d’espelma a una relació molt tòxica pel delicat equilibri de poders que sustenta un estat de dret.
Sense entrar ja en el detall de l’objecte del judici -ja se n’ha parlat prou- cal fer una mirada global del que s’ha viscut en aquestes sis jornades de vista oral. Espanya com a Estat, com a sistema, s’ha assegut al banc dels acusats. Ha estat una radiografia precisa i cruel de les relacions, les connexions, les animadversions dels diferents poders tant institucionals com concertats. El poder polític, el legislatiu, l’executiu, el mediàtic, els que viuen del BOE, el judicial i el fiscal i els seus subterfugis, les seves armes, o les seves maneres de protegir cada feu. Fins i tot, una associació de fiscals i els advocats de Madrid exercien una extravagant acusació popular compartint estrada amb entitats diguem-ne que ideològicament dubtoses dels marges democràtics.
Al capdavall, aquest judici ha semblat la mare de totes les batalles i del tèrbol teló de fons del famós bipartidisme. Possiblement, des de Catalunya és difícil de veure que és més partit d’estat el PSOE que no pas el PP. Per alguna cosa, Felipe González va optar al poder des de l’any 1982, amb la connivència de les velles estructures, i hi va romandre fins al 1996. Prou temps per bastir una xarxa prou espessa de relacions en tots els grans poders de l’Estat, però li va quedar entravessat el poder judicial. Les togues van ser prou fortes per resistir l’avantguarda dels descamisats i ja el van advertir, amb jutges com Marino Barbero, que no entrarien en la festa.
Els darrers anys, una bona part del poder jurisdiccional ha interpretat que l’objectiu de la Moncloa era limitar el poder judicial a través de la carrera fiscal. Només cal veure cada rebregada que ha rebut l’exfiscal general de l’Estat i exministra de Justícia Dolores Delgado, en cada canvi de destí. La pressió s’ha derivat cap a un fiscal general que veien massa còmplice amb el poder que exercia un president espanyol que afirmava que la fiscalia depenia d’ell. Només faltava això a una institució molt difícil de concretar perquè és jeràrquica però independent, i que el seu màxim representant el nomena el poder executiu.
A tot això, cal afegir una reforma, impulsada per Félix Bolaños, que busca deixar la instrucció en mans dels fiscals i no dels jutges, un poder extraordinari que la judicatura no posarà fàcil cedir-lo. A més, Bolaños és qui ha avalat García Ortiz i qui ha estat el nexe de la llei d’amnistia. Una llei que des del punt de vista dels tribunals és un sacrilegi. Una opinió que es pot entendre si també entens que qui va condemnar els líders del Procés està convençut que va solucionar un pollastre polític que no li pertocava i, a sobre, ho va fer de manera magnànima, perquè podia haver condemnat perfectament per rebel·lió. Si tot això no es té present, no es pot arribar a copsar la magnitud d’aquest judici. Mai, mai, mai es pot oblidar, que el poder judicial és, sobretot, un poder de l’Estat que s’exerceix personalment. Una premissa que permet comprendre on som.
