Contra tot pronòstic, o almenys contra el pronòstic de la majoria, els crítics, empesos sobretot per Foc Nou –el grup díscol que té més força a la ciutat–, han guanyat les eleccions per escollir l’executiva local d’ERC a la federació de Barcelona. El control de l’aparell per part d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany, exercit amb mà de ferro des que van guanyar la votació per formar la nova executiva nacional, no ha sigut suficient per frenar un moviment que s’escampa pel partit i que qüestiona la manera com s’ha gestionat la formació els darrers anys i, sobretot, els darrers mesos. Militants que pensen que ERC està perdent el paper que li correspon en l’independentisme i que s’ha deixat arrossegar a pactes que el debiliten, com ara el que els va portar a investir Salvador Illa encara no fa un any.
La necessitat de revisar aquest acord que ha permès que el PSC governi en solitari a la Generalitat era una de les principals demandes dels crítics ja durant l’agitada campanya nacional de la formació, en què va acabar imposant-se Junqueras tot i que li va caldre la segona volta. Ara, encara que sigui en una votació local –la federació de Barcelona és la territorial més important, o una d’elles–, el re-president dels republicans ha perdut la partida, amb el factor afegit que la seva secretària general, Elisenda Alamany, era partidària de pactar amb Jaume Collboni per entrar a formar part del govern municipal. La nova presidenta de la federació, Creu Camacho, ja ha anunciat que es reactivarà la consulta avortada entre la militància sobre aquesta qüestió.
Amb un sector crític fort, capaç de guanyar en una federació com la de Barcelona contra la candidatura avalada per l’executiva nacional, ERC no es pot permetre ser la crossa del PSC. Aquests resultats seran, ben segur, una guspira que obrirà altres fronts i l’incendi s’escamparà, de manera que compliquen la vida a Oriol Junqueras i Elisenda Alamany. Però, sobretot, són una mala notícia per a Salvador Illa, que tindrà un dels seus dos socis imprescindibles lluitant en la seva pròpia guerra, en què l’adversari farà servir com a munició tots els gestos amb els socialistes. La qüestió és si la batalla servirà perquè el partit faci un reset i es reubiqui en l’independentisme amb una proposta que li permeti recuperar almenys una part de l’electorat perdut.
