Aquesta legislatura que agonitza, i que com a molt s’allargarà fins a les eleccions del febrer, es va vendre com la legislatura del 52%, la de crear una via amplia cap a la independència i amb Pere Aragonès investit president de la Generalitat l’abril del 2021 amb els 74 vots d’ERC el seu partit, els 32 de Junts, que va pactar amb Esquerra un govern de coalició, i els 9 de la CUP, que va acordar que el president se sotmetria a una qüestió de confiança a mig mandant. A més, el president es va comprometre, textualment, a “culminar la independència” seguint l’exemple escocès. Tot i això, més enllà d’un acord de claredat que no ha comptat ni amb el suport del Parlament, poc o res s’ha avançat en aquest sentit.
De fet, tot això és història en aquest últim any de legislatura on no queda ni rastre de la legislatura del 52%, exceptuant alguna votació concreta al Parlament. Junts va abandonar el Govern l’octubre del 2022 després que Aragonès fes fora el vicepresident Jordi Puigneró i el mateix president es va negar a sotmetre’s a la qüestió de confiança de la CUP al·legant que els anticapitalistes no tenien voluntat de garantir l’estabilitat del Govern. I ni Junts ni la CUP són el soci prioritari d’un executiu en clara minoria que només té el suport de 33 diputats.
Amb Junts i la CUP despenjats de la governabilitat, Esquerra Republicana ha tirat endavant amb el PSC com a soci més fiable malgrat el veto que havien imposat a negociar amb els socialistes després de l’aplicació del 155. Tot i això, ja van pactar els pressupostos de la Generalitat de l’any passat, i enguany ja han acordat els comptes de l’Ajuntament de Barcelona i ara els de la Generalitat, i amb els de l’estat espanyol a l’horitzó un cop s’aprovi l’amnistia.
Per molt que els republicans diguin que no pensen fer president el primer secretari del PSC, Salvador Illa, ja que els socialistes catalans s’erigeixen, a priori, com el seu màxim rival a les urnes, es fa difícil pensar que l’independentisme parlamentari pugui recosir les ferides d’aquesta malaguanyada legislatura. I, en canvi, l’intercanvi de cromos entre Esquerra i el PSC a banda i banda de Sant Jaume pot portar un a pensar que s’està més a prop d’un tripartit que d’un nou govern independentista. Si això passa, la culpa no només serà dels republicans, ja que Junts i la CUP, cadascú a la seva manera, també han contribuït a aquest desori independentista. Però buscar culpables només serveix per perdre el temps. Tots tres, si tenen interès a preservar una majoria independentista de cara a la pròxima legislatura, han de recosir ferides i fixar un full de ruta realista abans no sigui massa tard.
