Jutges i fiscals ja no en tenen prou d’obrir causes judicials contra l’entorn de Pedro Sánchez. Tampoc es limiten a torpedinar amb interlocutòries lleis orgàniques aprovades al Congrés, com la de l’amnistia, i incórrer en un comportament que ells mateixos considerarien rebel·lia si no en fossin els protagonistes. Ara ja munten manifestacions contra el govern espanyol davant del Tribunal Suprem, amb una claca al voltant cridant consignes contra el president del govern del seu país, Espanya.
Mentre això passa a Madrid, a Catalunya totes les branques del poder institucional dels socialistes –que va des de la Moncloa fins als ajuntaments de Barcelona i Gavà passant per la Generalitat, la Diputació i AENA– actuen com un engranatge perfecte que és aplaudit per l’establishment –l’econòmic i el mediàtic– per la decisió que han pres, i que anomenen “acord”, per tirar endavant l’ampliació de l’aeroport que sempre han volgut, ara que manen a tot arreu i els socis d’investidura ja ni recorden com es fa oposició. Tampoc hi fa res que un ministre de Sumar censuri el projecte. És un sorollet escanyolit que no fa ni pessigolles a la macroestructura socialista.
Però aquest engranatge del PSOE i el PSC només funciona a Catalunya. A Madrid el soroll de togues és cada dia més eixordador. L’etern debat de si Catalunya pot trencar Espanya o de si abans es trencarà Catalunya que Espanya –segons el vaticini de l’oracle Aznar– està a punt de ser superat per una situació que no s’havia previst després del pacte del 78 per autoengany, perquè el 23-F ja va ser-ne un avís. La gesticulació colpista que sorgeix de les capes altes de la judicatura i d’altres pous de l’estat profund porta a preguntar-se si no serà Madrid, en lloc de Catalunya, la que rebentarà Espanya. Una dinàmica suïcida que el sobiranisme català estaria en condicions d’aprofitar si troba la manera de deixar d’autodestruir-se.
