Que a Madrid no s’entén gairebé res del que es fa a la política catalana, i potser viceversa, és obvi i no cal buscar més ampliacions a aquesta veritat evident. Que davant de les eleccions del 28 de maig el mutu desconcert s’accentua, és encara més indiscutible. Perdó pel tòpic (que és veritat, com la major part dels tòpics), però el desenvolupament polític a una part i l’altra de l’Ebre desconcerta els ciutadans d’una riba i l’altra. I els interessa, al meu entendre injustificadament, cada cop menys. Exemples? Molts, tots.
Vaig preguntar aquest dijous a Daniel Sirera, el candidat del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona, com s’explica aquest acord a les planes entre els mateixos ‘peperos’, els socialistes de Collboni i la candidatura de Junts encarnada a Xavier Trías per arribar a un acord, que sembla més aviat ‘contra natura’, amb la sola finalitat aparent que no guanyi Ada Colau per governar de nou a la capital catalana. Sento dir que, més enllà que ningú no vulgui confessar explícitament l’existència d’aquest pacte tàcit, les seves explicacions em van aclarir molt poques coses, excepte que a Catalunya es fa una política que té molt poc a veure amb la teixida i destitució a escala nacional.
*Així, aquest ‘tots contra Colau’, cosa que, òbviament a més d’Esquerra, inclou el PSC, el PP i Junts, o almenys aquesta part de Junts capaç d’arribar a una entesa d’aquest caire, prefigura una entesa subterrània que seria impossible traslladat a escala nacional. Perquè resulta que l’encara alcaldessa de Barcelona està fermament recolzada pels socis del socialisme al Govern central, és a dir, per Sumar de Yolanda Díaz -que farà molta campanya presencial de suport a Colau—i per la mateixa Podem, almenys a la seva fracció catalana, que aquesta és una altra.
Collboni, favorit
En aquesta ‘melée’ sembla sorgir com a favorit, o això pensen pel que sembla Trías i, per descomptat, Sirera, el candidat socialista Jaume Collboni, que, per descomptat, no era el guanyador en les apostes de fa tot just tres mesos. Sens dubte que el PSC ha sabut moure’s en aigües molt revoltes, i que la figura de Salvador Illa, a qui sens dubte cal tenir molt en compte per al futur, emergeix, com el gran patrocinador de Collboni, amb força pròpia. Un triomf més que s’hi apunta, des de la Moncloa, Pedro Sánchez, que es patrocina a si mateix com el gran pacificador d’una Catalunya en turbulència?
I alhora, un fracàs més de Núñez Feijoo, obligat a moure’s a l’estela del PSC, amb un partit que, tret dels mèrits de Sirera, no s’ha pogut adaptar a una opció catalanista prou convincent? Al PP català, que aparentment no ha sabut trobar una veu pròpia, li servirà de poc la virtual desaparició de Ciutadans, aquell partit, recordeu, que va guanyar les eleccions no fa tant de temps de la mà d’Inés Arrimadas (quina història). I també li aportarà no gaire el suport de grups petits, com la Lliga: simplement, Núñez Feijoo no ha fet calar la veu en una Catalunya on els missatges, d’esquerra a dreta, d’independentisme a constitucionalisme, apareixen com certament difusos, una mica caòtics, almenys escoltats des dels 600 quilòmetres de distància, des de Madrid.
Diverses vegades he dit aquí, en aquest espai que generosament i liberalment se’m presta, que la política catalana, en general, és poc o gens entesa a la resta d’Espanya, singularment en aquest gran cenacle i mentider que és Madrid. I alguna vegada he repetit que potser qui millor l’hagi entès, o almenys sobrevolat, ha estat Pedro Sánchez, que s’ha trobat amb un independentisme dividit, a la baixa a les enquestes, i amb una Generalitat que, contra el que va passar amb Puigdemont i Torra, ha volgut negociar amb ell, arrencant-lo, és la veritat, algunes cessions importants que en els ambients ‘clàssics’ dels ‘falcons’ madrilenys no s’entenen.
Ignoro per complet, perquè em temo que soc un d’aquells ‘no catalans’ que no acaben de captar del tot el desenvolupament de la política a Catalunya, el que passarà en el futur. Però no resulta gaire arriscat predir que, si els socialistes col·loquen a l’Ajuntament barceloní un candidat tan proper a la Moncloa com Collboni, Sánchez presumirà no poc d’haver marcat una mica per a ‘la seva’ política nacional. I, independentment de la reacció de les forces més ‘genuïnament catalanes’, sospito que els resultats de les eleccions municipals a Catalunya propiciaran una certa resurrecció d’aquella ‘Taula negociadora’, recorda vostè, de la qual ja ningú no parla, entre d’altres coses perquè les negociacions, sobretot amb Pere Aragonès, s’estan fent per sota de la taula, on hi ha menys llum i més capacitat de moviment.
Que ningú tingui dubtes, en qualsevol cas, que el que passi aquest 28-M a Barcelona (i, en força menor mesura, en altres punts de Catalunya) tindrà conseqüències molt més enllà del que és purament municipal. Encara que ara mateix ningú sigui capaç de predir què, quant, com, fins on i fins quan es produiran aquests efectes. Però que ningú dubti que hi haurà efectes. I molt visibles, per cert. Perquè la política catalana, sí, aquesta tan poc compresa a Madrid, és cada vegada més influent per poder arribar a seure al principal despatx de la Moncloa.
16
11
