No em negarà vostè que l’espectacle d’Ábalos i Koldo entrant en el Tribunal Suprem davant un núvol de periodistes, negant-se a declarar i sortint tan tranquils dels jutjats no mereix almenys un comentari. Com ho mereix el fet que el primer dels citats, l’exministre José Luis Ábalos, continuï sent diputat, sense representar a ningú, sense exercir per a res com a parlamentari i solament per a continuar cobrant un sou que li paguem els contribuents. Fins al mateix jutge del Suprem que instrueix el ‘cas Koldo’, Leopoldo Puente, tan criticat pels socialistes per la seva actuació, ha considerat inacceptable que Abalos, presumpte de moltes coses que vostè i jo pensem que són certeses, mantingui la seva acta. Una burla.
És clar que el parlament espanyol, que és l’arquitrau de la democràcia, s’ha convertit en un circ, en el qual cada dimecres, en la sessió de control parlamentari al Govern, es produeix la batalla dels jocs no precisament florals. El groller és el contrari del parlamentarisme. I el pitjor és que això del circ no és solament un símil: alguna ment ‘lúcida’ ha decidit ‘commemorar’ (o el que sigui) el cinquanta aniversari de la mort de Franco celebrant un autèntic espectacle circense el pròxim 20 de novembre, amb trapezistes, cantants i tot (els pallassos ja estan en els escons i els lleons, a la porta). I ningú es diu a escàndol.
Això de les institucions espanyoles s’escapa de la mà. La comèdia bufa, de corruptes, corruptors, murris i perdularis, està sobrepassant totes les mesures. Les Corts espanyoles (la cambra alta acollirà finals d’aquest mes la declaració de Pedro Sánchez davant la ‘comissió Koldo’, muntada pel Partit Popular) són, m’ho deia qui les va presidir fa anys, Federico Trillo, “el pati de Monipodio”. Perquè no es perdi vostè la que es muntarà quan Sánchez acudeixi al Senat a parlar (o potser no ho fa) dels escàndols que sacsegen al seu partit.
Els veterans de les escaramusses parlamentàries que van ocupar escons en anteriors legislatures a penes donen crèdit al que està ocorrent, i no solament en les seus parlamentàries, clar. M’expliquen que el Tribunal Constitucional s’ha convertit en un camp de batalla, ara ja oberta, entre els ‘progressistes i els ‘conservadors’, que el Consell d’Estat es planteja la seva pròpia existència (perquè allí no es fa res) i que les comissions de controls diversos simplement han deixat de controlar, al mateix temps que des de la mateixa Moncloa s’incompleix, i no sols amb la no presentació dels pressupostos, la Constitució.
No són pocs els qui, en la capital, es pregunten si no ha arribat ja el moment de tirar les regnes, parar, temperar i manar… a fer punyetes tota una manera de governar i d’exercir l’oposició. “Així, simplement, no podem seguir”, em comentava un exministre socialista avui agrupat en un nucli crític amb l’actual deriva del PSOE ‘sanchista’.
