Que, després de la moció de censura a l’Ajuntament de Pamplona –que posarà fi a l’alcaldia de la conservadora Unió del Poble Navarrès per anar a parar a mans de Bildu–, Núñez Feijóo hagi paralitzat la seva prevista trobada amb Pedro Sánchez no és més que una dada de l’extrem clima de confrontació que domina l’escena política espanyola, almenys en els cenacles i capelletes madrilenyes, que són el que jo millor conec.
Que Feijóo declarés dilluns passat que la sessió en la qual es va donar tramitació a l’aprovació de la llei d’amnistia era comparable a aquella del 23 de febrer de 1981, en la qual un tinent coronel feixista va prendre la cambra baixa, és una exageració palmària que mostra fins on estan arribant les aigües embravides. Sense que, reconeguem-ho, Pedro Sánchez, qui ataca constantment l’oposició i no sempre de manera justificada, faci gran cosa per calmar-les. I així, senyores i senyors, entrem, amb Puigdemont a les portades, en les dates nadalenques, que estan molt lluny de ser de pau i amor.
Així, en els ambients polítics de Madrid ha caigut com una bomba aquesta fotografia, que no pel fet que ja s’esperava ha tingut menys efecte: Puigdemont parlant al faristol de l’Europarlament a Estrasburg davant un Sánchez amb la mirada perduda, que, diuen, havia evitat abans la imatge d’una encaixada entre tots dos (no sé ben bé qui ho va evitar, la veritat). La proximitat física entre el president del govern central i l’expresident de la Generalitat era, després de la fugida d’aquest últim fa sis anys, una imatge impensable al mes de juny passat. Però, clar, des dels resultats de les eleccions del 23 de juliol tot ha canviat de manera dràstica, i les consideracions sobre Carles Puigdemont també. En primer lloc: continua sent, per descomptat, una figura controvertida, però, per descomptat, ja no l’enemic públic número u que era abans en segons quins ambients espanyols. Als estrategs del PSOE cal reconèixer-los la seva competència en el maneig de les percepcions públiques, començant per l’amnistia i seguint per la figura de l’expresident de la Generalitat.
Crec que a ningú li queden gaires dubtes, a la vista de com van les coses, que Puigdemont es passejarà pels carrers de Catalunya més aviat que tard aquest 2024… amb totes les indubtables conseqüències que això implicarà, per a bé i/o per a mal, sobre el debat polític, a Madrid, a Barcelona i a tot arreu.
El que està passant ara, crec observar, és un intent de normalitzar a Madrid la figura del més famós dels habitants de Waterloo, l’home que més malvolença –més encara que el mateix Pedro Sánchez—provoca en una part majoritària de l’estament judicial espanyol, ja irremissiblement enfrontat amb l’executiu de Sánchez. Fins al punt que unes dures declaracions de Míriam Nogueras al Congrés dels Diputats, arribant a dir que “en un país normal” alguns jutges serien jutjats i apartats de la carrera togada, han provocat, em consta, un autèntic terratrèmol en les associacions de jutges, en totes elles, i l’exigència semipública al govern perquè condemni aquestes paraules. És la guerra, atenció.
Perquè no són pocs els periodistes especialitzats en la informació sobre aquest món togat que asseguren que l’enfrontament amb el Consell del Poder Judicial i, més encara, amb el Suprem, constitueix ara la principal preocupació d’un govern central que s’esforça a aparèixer despreocupat i fins i tot bromista, com ho va demostrar el mateix Pedro Sánchez en la molt polèmica presentació del seu llibre dilluns passat, amb algú com Jorge Javier Vázquez com a mestre de cerimònies i un públic entusiasta de ministres aplaudidors. Una situació que el Partit Popular tracta d’aprofitar en benefici propi, sense gaire èxit fins ara, i que Vox intenta fer explotar amb exabruptes que, coincideixen tothom al PP, i en més llocs, no fan res més que beneficiar Pedro Sánchez.
Tots contra tots. És el clima que es viu a la Villa y Corte, on es respira la sensació que aquesta legislatura, començada recentment, serà molt difícil per a Sánchez, i Puigdemont ja s’encarrega de recordar-l’hi cada vegada que en té ocasió, l’última de les quals advertint el president del govern a Estrasburg de les conseqüències “no agradables” que tindria un “incompliment dels pactes” amb Junts. Jo diria que l’executiu central no ofereix ara mateix gaire proves de solidesa, sinó més aviat que està fent malabars amb els ‘plats xinesos’, en equilibri sobre una vara fina que els mou tots alhora, perquè, si es paren, cauen a terra i es fan miques.
Sánchez, en continu moviment –sembla poder estar en quatre llocs diferents alhora–, es prepara per a la ja tradicional trobada informal i nadalenca amb els mitjans de comunicació a la Moncloa a començament de la setmana vinent. No hi ha dubte que farà un nou esforç per presentar-se davant els seus no gaire benvolguts periodistes com el personatge relaxat que, si no fos per alguns gestos contrariats que el traeixen, pretén ser. La processó va per dins. Enguany, clar que sí, es menjarà amb relativa tranquil·litat el torró a la Moncloa. Jo, honradament, no m’atreviria a jugar-m’hi res que pugui fer el mateix d’aquí a dos anys. Encara que els monclovites asseguren que Sánchez esgotarà la legislatura, puc testificar que n’he trobat alguns que no es mostren tan convençuts d’això. Els plats xinesos, ja sabeu.
Però les coses, pas a pas. El primer pas, tirar endavant la llei d’amnistia, que ja és bufar i fer ampolles; passem pàgina. El segon, remodelar l’acabat de formar nou/vell govern, procurant la substitució de la superministra econòmica Nadia Calviño –les apostes, valguin el que valguin, beneficien la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, però ves a saber. El tercer, incloent-hi aprovar els pressupostos, tota la resta. I tota la resta, amb el panorama una mica borrascós que es veu des del pont de comandament, és molt, des de les comissions negociadores –dues, amb els seus corresponents verificadors—amb Junts i ERC fins a la difícil convivència amb un poder judicial que em fa l’efecte que està decidit a ser això, un contrapoder, contra vent i marea.
En fi, com que fins després de Nadal no tornaré a aquestes pàgines, els envio una cordial felicitació en aquestes dates que s’estan omplint d’odi i confrontació i que, clar, haurien de ser molt una altra cosa.
