Les eleccions europees, un espectacle electoral totalment simbòlic, han fet palès l’enfonsament dels partits d’esquerra a Europa, mentre que a Espanya ha produït la fugida esperpèntica de Yolanda Díaz del seu projecte personal. És difícil saber exactament el motiu del pas enrere fet pel personatge: potser confiava en la desaparició definitiva dels seus rivals de Podemos, també és possible que sentís una feblesa insuperable en veure com un llunàtic desfermat i espontani obtenia quasi els mateixos vots que ella o, molt probablement, no dubtava que tothom sortiria a demanar-li que continues pilotant la nau. Fos com fora, l’efecte fou just el contrari, perquè si la capitana abandona la primera el vaixell a correcuita, el pànic s’escampa com la pólvora. Al cap de pocs segons de la seva renúncia, els majors partidaris d’anar en coalició amb SUMAR dins de Compromís renegaren d’ella com Sant Pere per, com bons polítics, ser els primers a encapçalar el nou període del partit, no fora cas que els crítics aprofitaren l’ocasió per exigir responsabilitats.
Aquest buit de poder derivarà amb quasi total seguretat en la descomposició de qualsevol partit a l’esquerra del PSOE en l’àmbit estatal. Es tracta del soterrament definitiu de IU i sembla impossible un intent de recomposició unitari entre ells i Podemos, perquè no sumen quasi res junts, mentre que els de Más Madrid no tenen cap incentiu per unir-se i Compromís, encertadament, ha entès per fi que era el moment del campi qui pugui. El nivell de visceralitat i odi desfermat a les xarxes fa ridícul pensar que tots aquests s’agrupin per altra cosa que no sigui traure’s els budells. És massa evident per a tots que no són més que famolencs lluitant per les poques engrunes del seu fracassat projecte polític. Aterrits per enfrontar-se de nou a la misèria material i laboral de la generació d’on sortiren, la generació tap descrita per Josep Sala i Cullell, tots moriran matant, perquè no poden suportar que hi hagi supervivents. Aquestes pulsions grotesques alimenten deliris com exigir a Compromís que entregui la seva acta d’europarlamentari a IU o que s’afoni solidàriament amb ells en la degradació més absoluta.
El final tragicòmic és digne de matrícula d’honor. SUMAR era el pla de CC.OO per refundar IU segons el patró d’ICV absorbint Podemos, Más Madrid i Compromís. Sobre la taula, era un pla infal·lible, perquè una part important dels càrrecs més joves de Compromís estaven exultants de fer el salt a la política madrilenya, a Más Madrid pensaven que ja lideraven el negoci, Pablo Iglesias sols exigia una nòmina per a la parella i IU col·laborava encantada pensant que tindrien les claus de la nova formació, malgrat que Urtasun i ICV sabien que ells, com sempre, ho dirigirien tot a l’ombra. Era un moment ideal per executar un pla elaborat durant quatre anys a Barcelona pels irreductibles i indestructibles ecosocialistes que necessitaven emigrar a Madrid per no extingir-se per culpa del procés; però, malauradament, tot se n’ha anat a orri per la incompetència política de Yolanda Díaz i d’Urtasun, el seu assessor àulic.
Tanmateix, en la seva defensa podem dir que són víctimes d’un procés d’extensió d’àmbit Europeu i del que no són directament responsables, perquè és l’única conseqüència possible del funcionament de la Unió Europeu i el seu consens fundador. La Unió Europea és, principalment, un mercat consagrat, en primer lloc, a l’absoluta llibertat de circulació de capitals, després a la de mercaderies i, finalment, a la de treballadors europeus. Malgrat que la majoria de la població es pensa que, com a ciutadà europeu, té dret a residir a un altre país membre, el fet cert és que sols ho poden fer per a treballar, cercar feina, obrir un negoci o cobrar una pensió. Si són una càrrega econòmica per a l’Estat d’acollida, poden ser deportats. Per tant, no hi ha un autèntic marc de solidaritat ciutadana entre la població europea, no hi ha cap nació europea, sols un mercat.
A un mercat, les relacions entre els éssers humans són contractuals; és a dir, ens movem per interès personal egoista econòmic i col·laborem mentre ens beneficia el tracte. A una nació, lluitem i morim pels nostres germans i fills, ens entreguem al col·lectiu totalment sense esperar rebre res a canvi. La retòrica internacional del socialisme sempre foren paraules buides, perquè sense la nació no pot haver-hi democràcia ni res semblant a una fraternitat socialista. Sense nació sols hi ha paternalisme assistencial. Per aquesta raó, la nació és tan important encara i molts pobles lluiten per ser reconeguts com una nació i tenir un Estat propi. Sense aquest instrument l’únic futur que ens espera és una globalització ultraindividualista on tot llaç humà es reconvertirà a una transacció econòmica. Sense trencar les actuals regles del joc de la UE, no hi ha cap esperança per l’esquerra.
Recentment, molts expliquen que el fracàs dels partits d’esquerra es deu a la vulgarització del gir lingüístic i els estudis culturals coneguda com a pensament woke, un plantejament heurístic que considera el llenguatge com una ferramenta performativa, que assigna als discursos i les paraules un poder exagerat per transformar la realitat i canviar el sexe dels àngels; però aquesta tradició acadèmica sorgí per interpretar les obres de ficció, no per transformar la realitat i, òbviament, és del tot ineficaç quan de fonamentar polítiques públiques. Són contribucions intel·lectuals interessants que poden ampliar les nostres perspectives sobre el món i generar debats fructífers, però el seu espai natural són els seminaris universitaris.
Tanmateix, aquesta acusació a l’anomenat pensament woke no és acurat. La proliferació d’activistes de l’atenció es deu a l’excés de classes mitjanes amb un màster de desconstrucció cultural sense futur laboral a la universitat o l’administració que s’han de forjar un futur a la política. Fan l’únic que saben fer, discursos, perquè estudiaren com desconstruir-los, però no sempre saber com desmuntar un televisor és garantia de ser un gran locutor televisiu. Els comunicadors de l’extrema dreta són molt millors retòrics i saben connectar millor amb el públic. Els nostres activistes de l’atenció no fan bé ni la seva feina. Són massa moderns per conèixer l’art del teatre i ser bons demagogs. L’espectacle o el drama que fan avorreix, no inspira, no anima, no indigna. Sols genera apatia, indiferència o esgotament.
La raó de la seva presència rau en el fet que no hi ha veus alternatives. La dinàmica woke és un símptoma de la desorientació de l’esquerra, però no la seva causa. L’origen de la tragèdia es troba a Grècia, el 2015, quan Varoufakis fracassa en el seu pols contra la troica. L’economista grec tenia l’única estratègia de negociació viable: incomplir els tractats de la UE amb l’emissió de derivats financers equiparables a uns nous dracmes per forçar la seva expulsió de la zona euro. Si el Consell iniciava un procés d’expulsió, hi havia el risc que l’euro no pogués suportar la tensió dels mercats. Alemanya hauria de seure d’un cop a negociar un acord realista i deixar la seva actitud de fer patir Atenes perquè servís d’exemple a París; però per a Berlín, històricament, negociar sempre vol cedir i sols entenen l’aplicació unilateral de principis lògics que no atenen raons o sentiments humans ni a cap principi d’oportunitat política.
Aquest fou l’última gran lluita de l’esquerra i el resultat fou una desfeta. Tsipras defenestrà Varoufakis i traí la legitimitat democràtica que tenia per resistir. Tingué por i Merkel l’enganyà com a un ximplet; li feu creure que, sense Varoufakis, seria possible renegociar un tracte més benigne. Un cop es desferen del seu únic actiu i tornaren a la taula de negociacions, descobriren que la intenció dels alemanys era fer-los pagar la seva rebel·lia i els imposaren condicions encara més brutals. Els anglesos sortiren fugint de la Unió Europea, no per ignorància, sinó perquè entengueren que els alemanys somniaven a fer-los el mateix algun dia per ajustar comptes per les dues derrotes a les guerres mundials. Les institucions no són cap tabula rasa i la història no es pot esborrar.
En aquest drama, les esquerres europees passaren d’encoratjar Varoufakis, de fer-lo el nostre paladí al silenci més absolut. Un dels sobtats canvis de jaqueta més destacats fou el d’Ernest Urtasun i ICV. De ser els més actius defensors de la resistència de Syriza, passaren a ser encara més defensors de Tsipras i la seva baixada de pantalons. La rebel·lia s’ha d’exercir sensatament i sense prendre massa riscos, perquè, al final, l’important és no perdre la cadira i ser sempre matèria orgànica del partit. Tot i això, la resta d’esquerres europees optaren pel silenci atemorit, confiant no trobar-se mai a una situació com els grecs, havent d’elegir entre romandre a l’habitació incendiada esperant uns benevolents bombers que mai no arribaran o saltar per una finestra confiant que, com a les pel·lícules, a sota hi haurà una piscina. L’esquerra pateix vertigen per haver de decidir, entre altres coses, perquè és liderada majoritàriament per gent que mai no ha pres cap decisió a la seva vida.
Aquest tragicòmic sainet explica la proliferació dels discursos woke: és necessari mantenir la ficció de lluita, perquè no hi ha cap lluita. De magnificar opressions i injustícies per crear un escenari on es pugui ser un heroi, un guió on les mancances intel·lectuals dels seus dirigents no es facin paleses, on soterrar la seva incomprensió del món sota consignes de lluita antiimperialista rovellades. No significa que els sentiments no siguin correctes, que el cor no sigui al lloc on deu ser, significa que no hi ha maduresa per reconèixer les nostres limitacions i la insignificança del poder polític que es pot arribar a exercir un dia. La immaduresa per acceptar que no som herois en cap lluita, que no plantem cara a ningú i que som uns covards com Tsipras. No tenim la força per canviar res i, encara menys, tenim la voluntat per fer-ho. Si volem reconnectar amb la gent, una cura d’humilitat i sinceritat són necessàries; però els partits són addictes a l’autoengany de discursos estrambòtics.
