Ens observa gairebé un segle d’ençà que Winston Churchill va propugnar la creació d’uns “Estats Units d’Europa” fins avui, que el Regne Unit ha decidit sortir de la Unió Europea després de guanyar el referèndum els partidaris del Brexit. Per cert, un referèndum impulsat per un altre conservador, David Cameron. Si llavors van ser dues guerres les que van induir a Churchill la idea d’una Europa unida contra la intolerància, la xenofòbia, la falta de democràcia i a favor d’una pau duradora i riquesa econòmica, ara ha estat el tancament de fronteres a la immigració, el temor a atemptats terroristes d’ISIS i la idea que el Regne Unit va perdent progressivament la sobirania nacional en favor d’un ens abstracte i gastador com la Unió Europea, és el que ha donat forma al referèndum.
Abans la Unió Europea era la resposta als problemes. Ara és el problema i sortir d’Europa és l’única solució, com ha propugnat UKIP. Una visió que a França, Itàlia, Grècia, Alemanya o Àustria ja s’ha instal·lat com a reclam electoral. Recordo quan Jean Marie Le Pen va irrompre en la política francesa ajudat, des de la distància ideològica, per François Mitterrand per afeblir el centredreta francès. Llavors, el Front Nacional, fundat en 1972, semblava una entitat exòtica i allunyada del corrent central polític que es desplegava a Europa. Avui són ells els que dominen aquest corrent central que està assetjant a Europa de populisme. Partits d’una sola idea i molta política contra els altres. Consegüentment, el Regne Unit deixa la Unió Europea a altes hores de la nit i aquesta desperta horroritzada. L’Europa de Churchill s’ha convertit en l’Europa de la xenofòbia i la por.
Fins que no s’ha produït l’impensable, Europa semblava no acceptar que en el si dels estats/nació que conformen la Unió Europea s’estigués produint una radicalització contra els principis bàsics de la construcció europea. A cada oportunitat de noves eleccions dels estats de la unió, l’extrema dreta i l’extrema esquerra coincidien a assenyalar a Europa com l’enemic a combatre. Com si els bàrbars avancessin cap a Roma sense que els senadors romans prestessin cap atenció al fet que progressivament s’apropaven a la capital de l’imperi. Ara, la Roma a derrotar és Brussel·les, però la psicologia del combat és la mateixa: acabar amb el que no es comprèn. Aquests partits xenòfobs, excloents i aïllacionistes es consideren el David que ha de derrotar al Goliat europeu. És igual que el Goliat que avui volen combatre sigui producte d’haver derrocat al Goliat del nazisme i el comunisme. És igual que el Goliat europeu sigui la resposta a la globalització, a l’amenaça econòmica del gegant xinès, a l’enfortiment d’una defensa comuna.
Els partits antieuropeus, deu minuts després d’haver-se donat els resultats de la sortida del Regne Unit, han proclamat que ells també volen celebrar el seu referèndum. La paradoxa és voler acabar amb la Unió Europea per la via democràtica. I és que la política avui se sent més segura jugant a tenir raó que fent el correcte. Se sent més còmoda convocant referèndums per salvar el seu partit polític, encara que això pugui enfonsar al país, com ha estat el cas de David Cameron. La raó d’estat està sent substituïda per la raó del poble. Mentre la primera sol fixar bases sòlides de gestió de la política, la segona canvia a cada moment, en funció de quina sigui l’última desgràcia que els ciutadans vulguin combatre. Després de la borratxera només queda la ressaca i una vaga sensació que, per un instant, vam ser David derrotant a Goliat. Aquesta és la nova Europa que hem vist clarejar després del triomf del Brexit a Regne Unit. Encara que sempre queda l’esperança que Londres aconsegueixi celebrar un referèndum que ja molts ciutadans han impulsat, amb més de 100.000 signatures, per sortir del Regne Unit.
