Quan es van fer públiques les candidatures als Oscars d’enguany i l’actriu trans Karla Sofía Gascón hi sortia com a candidata a millor interpretació femenina, un diari va titular ‘El triomf de la correcció política’. Venia a suggerir, doncs, que el possible premi no era pels seus mèrits artístics sinó per la seva condició de transsexual, sobrevalorada pel pensament políticament correcte. Em va semblar un comentari tremendament injust. Havia vist la pel·lícula ‘Emília Pérez’ i em va semblar que l’actriu hi feia un paper extraordinari, que de fet ja havia estat reconegut al Festival de Cannes. Ni el seu únic mèrit era la condició de transsexual –que segur que la va ajudar a fer una molt bona interpretació- ni la pel·lícula és un pamflet de la correcció política, sinó més aviat una mirada intel·ligent sobre el pes del mateix passat. Tampoc un documental realista i reivindicatiu sobre el narcotràfic o la identitat sexual, sinó més aviat una faula intel·ligent –i l’ús de números musicals dins de la narració subratlla aquesta mirada no encotillada pel realisme ni el costumisme- sobre la voluntat i la dificultat de canviar de vida i d’enfrontar-te amb la teva pròpia història per intentar tornar a néixer, ser un altre.
Però, paradoxalment, després que algú digués, injustament, que Karla Sofía Gascón havia estat sobrevalorada pels efectes de la correcció política, no tan sols per ser transsexual, sinó per ser una activista a favor dels drets i el reconeixement a les persones transsexuals, l’actriu era defenestrada públicament i pràcticament cancel·lada –sembla que és impossible ara que li donin cap Oscar, tot i que res ha modificat la qualitat de la seva interpretació- precisament en nom de la correcció política. Li han trobat unes piulades grolleres i ofensives contra l’islam, contra els musulmans i contra els catalans, que a més de contenir una crítica ideològica banal respiren menyspreu, xenofòbia i catalanofòbia. Els de la catalanofòbia no crec que hagin participat gaire en la seva cancel·lació, fora de Catalunya: el pensament correcte n’ha suportat d’iguals o de pitjors sense obrir la boca. Però els altres han generat un escàndol mediàtic que ha portat a ensorrar la mateixa actriu que fa poques setmanes era aplaudida. I repeteixo: sense que la seva interpretació a la pel·lícula hagi canviat en res. Aplaudida i cancel·lada com a actriu per unes coses que no tenen res a veure amb la seva feina com a actriu sinó sobre les seves actituds com a persona.
Tot aquest procés, en l’aparador tan il·luminat del món del cinema i de l’expectativa dels Oscars, no és una anècdota menor que cal circumscriure a la crònica rosa del món del cinema. És un fet rellevant i significatiu sobre aspectes centrals del debat polític, intel·lectual i artístic dels nostres dies. Temps enrere, la icona del pensament políticament correcte per les seves posicions sobre qüestions de gènere, Judith Butler, va venir a dir que, per a l’esquerra americana i europea, l’integrisme islàmic, fis i tot explícitament i programàticament violent, era un aliat en la lluita contra el capitalisme. L’afirmació semblava curiosa: aquella esquerra a què es referia Butler, que havia convertit l’autodeterminació de gènere en una bandera contra el que anomena heteropatriarcat, havia de considerar amic i aliat un integrisme religiós profundament patriarcal i que persegueix fins a la mort qualsevol cosa que consideri dissidència de gènere. Però hi havia una mirada de fons, en aquella afirmació. La idea que hi ha un mal universal, els dolents de la pel·lícula, que és el capitalisme heteropatriarcal occidental que es vol universalitzar per etnocentrisme i colonialisme, i que qualsevol cosa que s’oposi o es confronti a aquest mal és, per tant, positiva. Sigui la que sigui. Com que hi ha uns dolents, tots els que s’hi enfronten passen a ser automàticament els bons i les seves lluïts diverses són en el fons lluites compartides. Contra els mateixos enemics. Per això en manifestacions aparentment sectorials obre els lloguers, la política agrària, la guerra de Gaza o contra la violència de gènere, hi podien aparèixer les mateixes banderes i pancartes sobre tots els altres temes. La reivindicació de la transsexualitat i la implantació de la xaria, un même combat.
Llavors, en la cancel·lació virulenta de Karla Sofía Gascón hi ha un factor sorpresa: si és transsexual i activista pels drets de les persones transsexuals, com pot ser que faci tuits contra l’islam? Si és a la banda dels bons, com pot parlar contra uns altres que també estan a la banda dels bons, perquè són també enemics oprimits dels dolents? És incomprensible. Certament, els tuits eren desastrosos, odiosos. No eren, i ho podrien haver estat, una crítica als qui en nom de l’islam persegueixen fins a la mort la transsexualitat. Eren xenòfobs i despectius. Però era incomprensible que els fes algú que lluitava per una causa justa, com és el reconeixement dels drets de les persones transsexuals. No havíem quedat que totes les lluites contra el model occidental capitalista, colonialista i herteropatriarcal eren de fet lluites compartides? Com es podia estar a favor d’unes i en contra d’unes altres? Com es podia ser políticament correcte en un tema i políticament incorrecte en un altre? Si abraces la correcció política, l’agafes en bloc. O és que fins i tot dins de la correcció política hi ha jerarquies, hi ha temes que son més políticament correcte que altres?
Potser el problema és que aquest esquema de bons i dolents no funciona. Que no es pot disparar contra un mateix adversari des de posicions no tan sols diferents, sinó potser fins i tot incompatibles i dir que és una mateixa batalla. Les lluites hipotèticament compartides resulta que no són tan compartides. Les discrepàncies a l’interior del món feminista sobre l’autodeterminació de gènere han estat notòries. A les feministes que han denunciat com el règim iranià tracta les dones els han dit, altres feministes, que tenien una visió colonialista i etnocèntrica. I una part de l’esquerra europea i americana que havia basat la seva identitat política en aixoplugar totes aquestes suposades lluïdes compartides a la vegada s’ha trobat que quan apostava fort per una se li enfadaven els qui apostaven fort per una altra. Aquest va ser un dels problemes dels demòcrates en les últimes eleccions americanes: si vols ser la veu de totes les minories a l’hora acabes veient que de vegades hi ha entre aquestes minories interesso contraposats. I per evitar-ho, han acabat triant unes lluites per damunt de les altres o les ha deixat totes en l’àmbit nebulós del llenguatge, mentre buscaven i expressaven la seva identitat només a la contra: no en fer una proposta clara del que vols, sinó en proclamar emfàticament el que no vols. El cas de Karla Sofía Gascón ens demostra que en l’àmbit personal això de les lluites compartides, l’assumpció simultània de tots els fronts que podríem considerar enfrontats al sistema occidental hegemònic, no funciona. No és real.
Un penúltim apunt sobre el cas català. Karla Sofía Gascón va fer tuits contra l’independentisme de mal gust i escassa volada intel·lectuals. En podem dir catalanòfobs. No crec que aquest haig estat el seu principal problema, en el sentit de la causa de la seva cancel·lació. Però sí que posa de manifest la ingenuïtat de l’independentisme català quan va creure –allò de les lluites compartides- que en la mesura que la seva causa és justa, tots els partidaris de totes les causes justes del món li farien costat amb entusiasme. Amb la dificultat afegida d’establir qui carai és el que determina si una causa és o no és justa. Oi que Karla Sofía Gascón és una activista de la causa justa de les persones transsexuals? Doncs ha de ser-nos lògicament favorable. Tots els demòcrates, tots els progressistes, tots els oprimits del món són els nostres aliats objectius. Doncs no. No calia el cas de Karla Sofía Gascón per demostrar fins a quin punt era ingènua –i per tant, equivocada- aquesta idea. La realitat ja ho havia demostrat. Però és una bona constatació de cara al futur…
Última pinzellada. Figura que els Oscars a la interpretació te’ls donen per haver fet una bona interpretació. No per ser una bona persona. Ni per tenir i expressar només idees correctes, i faig servir aquesta paraula sense gota de sarcasme. Si ets bona persona et faran sant, religiós o laic. Però no necessàriament et donaran un Oscar. No es premia una vida exemplar, es premia una actuació memorable. O una creació rellevant. Hi ha uns valors culturals que es poden reconèixer i apreciar per ells mateixos, al marge de consideracions ideològiques o morals. El Quixot és un dels llibres millors i més importants que s’han escrit mai, i és indiferent si quan van tancar a la presó a Cervantes per una suposada corrupció a l’hora de recaptar impostos per a l’Armada Invencible va ser d’una forma justa o no. No sabem si Homer era bona persona. Cellini sembla que no gaire. Leonardo da Vinci feia màquines de guerra. Hem de jutjar les seves obres a partir de les seves biografies, que ben sovint desconeixem? El valor de l’art exigeix exemplaritat moral de l’artista? Amb efectes retroactius? Caduca, això, algun dia? Què hauria passat amb els Oscars si Karla Sofía Gascón no hagués escrit els seus tuits, tot i ser el que pensa? Són unes altres preguntes que el seu cas ens deixa sobre la taula. Si més no per als qui creiem que l’art és alguna cosa més que un receptacle instrumental d’ideologia, bo només quan va a favor d’una causa que es proclama justa, dolent sempre quan li atribuïm una causa que considerem injusta.
