Més enllà dels combats que els partits estan lliurant en l’àrea política catalana, especialment ara que s’acosten eleccions municipals, n’hi ha un altre que, tot i ser a matadegolla, no transcendeix, o transcendeix molt poc i que té com a camp de batalla l’estructura interna de Junts per Catalunya. La decisió de sortir del Govern ja va revelar que hi havia dos sectors clarament diferenciats: el de la coherència ideològica –deixar de governar amb una ERC convertida en guàrdia pretoriana de Pedro Sánchez– i l’immobilista, que enyora aquella política de peix al cove de la vella Convergència sense adonar-se d’un parell de coses: una, que és ERC qui n’ha agafat el relleu i diu “ara no toca”; i dues, que avui no només ja no hi ha cove, sinó que, gràcies a ERC, s’estan perdent importants àrees de poder recollides en aquell cove, com ara la llengua a l’escola, o que ja s’han perdut, com els Bombers o el Servei Meteorològic. D’això, Esquerra, en diu “estem treballant per la independència”.
Hi ha qui, des de fora, es pregunta què hi fa, al si de Junts, l’anomenat sector immobilista? Per què no se’n va? És un sector que no se sent còmode d’ençà que el president Puigdemont va situar el partit a l’esquerra d’ERC, una ERC que ha deixat fora de servei la primera paraula del seu nom, que parla de República però penja la bandera republicana espanyola a balcons municipals i que ha decidit devaluar l’U d’Octubre i ajornar la llibertat de Catalunya fins al segle XXII. És obvi que amb aquests plantejaments, el sector immobilista de Junts se sentiria molt més còmode a ERC.
Una altra opció que aquest sector també tindria seria la d’integrar-se en l’artefacte autonomista del PDeCAT, unes sigles que tenen com a divisa no fer res en aquesta vida que no compti amb el vistiplau de Madrid. Ara, el PDeCAT, es troba en un estat agònic i acolliria molt bé els escindits. Val a dir, tanmateix, que va complir molt disciplinadament la missió que els poders fàctics catalans de filiació espanyolista li havien encomanat, que era impedir que Laura Borràs guanyés les eleccions.
D’opcions, com veiem, no els en falten. Però no se’n serviran pas, perquè l’objectiu –i en això tenen el suport del govern espanyol– és acabar amb el president Puigdemont i amb Laura Borràs. Encara bo si els enemics de Puigdemont i Borràs estiguessin només a Madrid o en els altres partits. El problema és que són dins de Junts i ordeixen trames per decapitar-los. Una manera de fer-ho és tallar els caps dels noms que els són lleials. Fins i tot, si poden, eliminen alcaldables que els siguin afins. El linxament de Francesc de Dalmases formava part de tota aquesta trama. No en exclusiva, és clar, però el sector esmentat de Junts hi va treballar de valent. Es tracta d’anar eliminant totes aquelles persones afectes al president Puigdemont i a Laura Borràs, de potenciar la gent dòcil i manejable i d’agafar les regnes del partit per tal de recuperar els sous i la projecció que s’han perdut en abandonar la Generalitat.
Un dels caps més visibles d’aquesta trama interna és l’exconseller Jaume Giró, proper a Pere Aragonès i amb els ulls posats en la presidència de la Generalitat, però n’hi ha d’altres. Alguns, no tots, els ha acollit Xavier Trias en la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. I és que Trias, tot i ser molt millor candidat que Colau, Maragall o Collboni, pertany al sector més tebi del partit, nacionalment parlant. En unes altres circumstàncies no se li hauria permès el vedetisme de passar-se mesos i mesos esfullant la margarida, “em presento – no em presento”, com si a Junts no hi hagués ningú més que pogués ocupar el seu lloc.
Junts, oficialment, ho negarà, és lògic, però el cert és que dins el partit hi ha un fort ball de bastons i un seguit d’artificis, per part del sector immobilista, per tal d’apartar Laura Borràs de l’esfera política i convertir el president Puigdemont en una figura sense poder i merament decorativa. Un cop assolit això, sense renunciar a l’etiqueta ‘independentista’ –Esquerra també se la penja–, l’objectiu seria recuperar els sous perduts i passar a practicar una política autonomista que permeti mantenir els catalans entretinguts en afers que no fan res més que refermar el caràcter colonial del nostre país.
L’U d’Octubre fou possible gràcies a la immensa força de la gent, que va passar per damunt dels partits polítics. Ara, la cruïlla en què ens trobem demana que les bases veritablement independentistes de Junts i d’ERC facin sentir la seva veu dins el partit per treure Catalunya de l’atzucac en què l’han ficada. Si les bases de Junts no agafen el bou per les banyes davant la fissura que ha obert el sector immobilista i les bases d’ERC no es revolten contra el biaix espanyolista de la seva cúpula, Catalunya està abocada a romandre encadenada, espoliada i humiliada indefinidament. Tinguem-ho ben present, estimats amics: tota política autonomista és política immobilista.
27
4
