Finalment, l’ANC ha anunciat la seva intenció de presentar allò que s’ha vingut a denominar “llista cívica” per concórrer a les pròximes eleccions autonòmiques. I en el contaminat ambient polític del Principat, la decisió ha estat rebuda de manera bipolar, des del rebuig més frontal fins a l’entusiasme més absolut, passant per sectors que defensen l’escepticisme, l’esperança, l’estupor o la il·lusió.
No agafa ningú per sorpresa. Al més pur estil J. V. Foix, ho sabia tothom i era profecia. Aquesta era de decepció amb els partits independentistes, aquesta mena de 155 autoimposat, gairebé freudià, amb què s’administra una autonomia sense recursos ni idees, ha propiciat que l’Assemblea, sorgida amb l’objectiu transparent de fer de lobby entre els partits, s’hagi vist abocada a fer una passa endavant. Una estratègia arriscada, és cert, que pot implicar un fracàs en un joc electoral on calen molts diners i molts mitjans periodístics que actuïn de corifeus. Tanmateix, entre la por del fracàs possible i el fracàs assegurat de restar immòbil mirant que del cel baixi alguna solució màgica, no deixa de representar una acció tan temerària com raonable.
La paràlisi decretada des dels estats majors dels grans partits independentistes (per entendre la CUP, més que analistes calen criptòlegs), només ha servit per anar afegint filferro a la cleda autonòmica. En el cas de Junts, el sector més vicyssoise va abatent, un per un els representants més independentistes i els menys neoliberals; en el cas d’ERC s’han abonat a les calendes gregues com a termini per anar avançant vers una hipotètica independència que no resulta altra cosa que anar donant voltes en el desert deixant podrir els serveis públics.
Fa bé o no fa bé l’ANC de presentar-s’hi? Depèn. Una vegada presa la decisió, el més rellevant és la lletra petita. Com? Qui? On? Quan? I, el més important, per a què? Òbviament, trobar una llista plural de no professionals de la política és essencial. Figures independents, que representin la pluralitat de la societat catalana, que provinguin de camps variats i que conservin prou prestigi i no estiguin massa socarrimats pel Procés ni el post Procés, haurien de ser els fonaments. Una pluralitat que necessàriament ha de determinar no mullar-se en els detalls de la post-independència. Al cap i a la fi, aquesta obsessió viscuda en la darrera dècada per fer una Catalunya d’esquerres, feminista, ecologista, impol·luta… ha constituït una absurda excusa de mal pagador per actuar al més pur estil Comuns (fer veure que s’és d’esquerres, fins que es fa servir, si cal, Manuel Valls o la policia patriòtica per avortar qualsevol avenç nacional).
Els elegits caldrà reclutar-los entre persones valentes, que tinguin poc a perdre i que siguin conscients que molt probablement acabaran a l’exili, o emmerdats amb acusacions falses de la gran indústria de les clavegueres que representen el sector mediàtico-jurídic-policial espanyol. Cal que siguin conscients, i a l’experiència històrica ens atenim, del grau de justícia recreativa d’un país que no es diferencia gaire de l’Iran: policies de la moral, amb els aiatol·làs del nacionalisme espanyol. Fins i tot, amb les togues, els inquisidors espanyols actuals s’assemblen als clergues xiïtes que imposen la seva teocràcia nacional a dins les seves fronteres.
Passat el repte de la llista, hi ha la qüestió de l’estratègia. Una llista cívica pot servir per convertir les eleccions en una mena de nou referèndum. S’entendria que, en cas de victòria, la missió de la llista cívica seria proclamar la independència i preparar les estructures que fossin per resistir l’embat repressiu, amb capacitat de liderar una resposta a les agressions de l’Estat o promoure una desobediència massiva. Ara bé, cal ser realistes i entendre que en unes eleccions amb tres, quatre, o fins i tot cinc llistes (teòricament) independentistes, la possibilitat de majoria absoluta és remota. Treure uns relatius bons resultats (10, 15, 20 escons recuperats de l’abstenció i del vot resignat a ERC-Junts-CUP), escenari improbable, podria generar una peculiar aritmètica amb capacitat de posar en un compromís els partits tècnicament catalanistes. Això es podria traduir en: “constitució del parlament i proclamació d’independència immediata”, escenari, avui, de ciència-ficció. O, com podria resultar més probable, “si no compliu això, marxem del Parlament, i allà us quedeu”, és a dir, la pèrdua de poder institucional per part de l’independentisme oficial. Aquest és un escenari, si bé difícil, en part plausible. Una situació en què hi podria haver, o bé un tripartit 2.0 –com el que es va dibuixant–, una majoria relativa del PSC o altres pactes, que podrien incloure un PP que reabsorbiria part de C’s que, si bé difunt, ha deixat ben endèmic el virus de la catalanofòbia i la ulsterització.
Marxar del Parlament, especialment si hi ha un nombre considerable de diputats, no hauria de restar en el gest simbòlic. Tenint en compte els precedents històrics, el més raonable seria constituir un parlament paral·lel (si em permetessin fer de guionista, en algun dels edificis propers a la Ciutadella) de caràcter constituent i que actués com a autoritat paral·lela. Una autoritat que podria créixer amb adhesions individuals, col·lectives i econòmiques, capaç de posar en evidència la negligència dels partits que han fet servir la credulitat dels votants com a base electoral que els permet fer ús i abús de les institucions.
Qui això escriu és perfectament conscient que tot això descrit difícilment succeirà. Em declaro escèptic sobre la possibilitat que això pogués ocórrer. Com ja he explicat, participar en unes eleccions és car, difícil i incert i, a més, sempre hi haurà algun fanàtic amb toga disposat a impedir l’elegibilitat de les llistes. Ja hem comprovat que a la judicatura espanyola no li fa res imitar Turquia o Guatemala. I sense que Sánchez comenci a fer servir fiscals per processar una porció important dels protagonistes del lawfare per prevaricació, el seu govern no tindrà cap credibilitat ni autoritat. Ara bé, com explica el poema de Kavafis, Ítaca és l’excusa; l’interessant és el viatge, ple d’aventures i coneixences. La mera presència d’una llista cívica amb persones prestigioses ha de servir per deixar en evidència bona part d’una classe política addicta a la pedagogia de la resignació. I aquest és un pecat que no ens podem permetre.
Explicava Vicens Vives que Catalunya és un país que no sap relacionar-se amb el poder, massa tendent a les revolucions (i ell en comptabilitzava onze al llarg de la nostra història convulsa). Posar les coses difícils a qui ostenta l’autosupervisió del 155 i es deixa enganyar per la Moncloa, resulta una mena d’obligació ètica. L’ANC es pot haver equivocat, i molt. Ara bé, ha fet el que és correcte.
Bonus track: podríem concedir el dubte sobre les bondats d’arribar a pactes amb Madrid. Més enllà de la llarga trajectòria de l’incompliment sistemàtic per part d’aquells que ens consideren com a una mena d’indis sioux (i ens voldrien tancar a la reserva), hom podria pensar que el catalanisme no independentista estaria satisfet amb algun gest, un estatus diferenciat. Recordem que l’Espanya autonòmica va ser un invent exprés, a partir de patillar-se un mapa de comunitats autònomes més artificial i arbitrari que un quadre de Piet Mondrian. Qui sosté l’esperança que és possible un reconeixement d’un estatus especial, estil “estat lliure associat”, hauria de recordar el fracàs d’Ibarretxe, fa dues dècades per al País Basc. Malauradament, amics meus, Espanya no es pot reformar. Per contra, l’experiència històrica constata que és molt fàcilment contrarreformable.
