El 23-J va ser la primera vegada en molts anys que els catalans a l’exterior van poder votar sense haver de demanar el “vot pregat”. La mesura ha suposat una millora, però clarament insuficient, vist que al final només va votar un 7 % del cens exterior. Qualsevol procés electoral amb una participació de només el 7 % seria considerat poc democràtic.
Tot i això, el sistema continua presentant problemes importants. Les paperetes es podien descarregar per Internet, però el procés va ser poc eficient: els enllaços eren inaccessibles, difícils de transcriure i, en alguns casos, ni tan sols funcionaven. A més, la informació sobre la derogació del vot pregat no va arribar a tothom, i molts catalans encara es pensaven que calia rebre la documentació per correu o que podien votar directament el dia de les eleccions al consolat.
Als consolats també hi va haver desorganització. Les instruccions van canviar a mig procés: primer exigien una còpia del passaport dins del sobre i després van eliminar aquesta obligació. La confusió sobre la signatura darrere del sobre, amb normes contradictòries entre català i castellà, va agreujar la situació. Aquestes contradiccions generen dubtes sobre la validesa dels vots i deixen oberta la possibilitat que alguns acabin sent exclosos del recompte.
Malgrat les millores logístiques respecte al passat, el sistema encara depèn dels serveis de correus locals, que són lents i poc fiables. Els certificats electorals i els sobres continuen sent imprescindibles per votar per correu i no es poden descarregar digitalment, cosa que allarga els terminis i crea dependència d’uns canals sovint poc eficients.
Finalment, l’opacitat del procés és el gran problema pendent. Els consolats no han publicat dades clares de participació, ni de vots rebuts presencialment o per correu. Tampoc hi ha garanties que tots els vots siguin recomptats ni traçabilitat del procés. Això fa que, malgrat la fi del vot pregat i certes millores, el vot exterior continuï sent una “caixa negra” on la ciutadania no pot comprovar si la seva participació ha estat tinguda en compte.
Aquesta problemàtica, que es repeteix ja fa molts anys, sempre acaba xocant amb una realitat aparentment immutable: totes les decisions sobre processos electorals les dicta la Junta Electoral Central. I per què? Doncs perquè a Catalunya som l’única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia. Fa quaranta anys que els partits catalans no es posen d’acord en el repartiment d’escons. Aquesta mancança democràtica és reconeguda per tots els partits sense excepció. Creiem que ja és hora de canviar la dinàmica i tenir una Llei Electoral Catalana.
La nostra proposta és presentar una ILP que, un cop rebi les 50.000 signatures necessàries, obligui els partits a discutir les nostres propostes; entre elles, una Junta Electoral Catalana, una circumscripció electoral per als catalans de l’exterior, valorar el vot delegat i el vot electrònic, o la creació d’un síndic electoral on poder deixar constància de qualsevol incidència.
Som conscients que encetem una tasca titànica, però creiem que ja és hora de posar-nos d’acord i tirar endavant aquest projecte. Una llei electoral pròpia no només servirà per posar ordre en el desori del vot exterior: ha de servir per a tots els catalans.
