De cop i volta, el dia abans i al llarg de la mateixa jornada electoral, als mitjans de comunicació més propers es parlava de la possibilitat que “a Mèxic guanyés les eleccions una dona”, la primera presidenta. Així ho confirmava ella mateixa amb els resultats a la mà, la nit del dia dos de juny: “Me convertiré en la primera presidenta de México”. No deixa de ser significatiu que en un país on els feminicidis de Ciudad Juarez -ciutat de l’estat de Chihuaha i fronterera amb els Estats Units- han desbordat les xifres en els darrers anys, avui sigui presidenta de la república una dona que ha convocat milers i milers d’altres dones més enllà de les urnes, als carrers i a les places, amb el “llegamos todas”.
Els titulars de la nostra premsa, i també de la d’allà, s’han omplert del fet que es tracti de “la successora de López Obrador” per a situar-la, per a parlar d’ella, però molt possiblement Claudia Sheinbaum sigui, més aviat, la successora de dones que, ja des de Malintzin, “la Malinche” i des de moltes altres en temps de la colònia i de la més recent història republicana han pensat i volgut per a aquell territori, en paraules d’ella ara, “un nuevo proyecto de nación”.
Amèrica Llatina és, sens dubte, “el lloc femení del món”. Hi ha una tendència compulsiva a assenyalar aquella regió del món “com a molt masclista”, però jo estic convençuda que la violència masculina, la de Ciudad Juarez i la de tants altres racons de l’Abya Yala (així s’autoanomenen aquelles terres des de les veus de les feministes comunitàries i independents) és, precisament, la reacció incapaç i frustrada de tants i tants d’homes davant el més, la grandesa, la immensitat de les dones. Sovint he pensat que si dels carrers de les ciutats i dels pobles de l’Amèrica Llatina en traguéssim les dones no quedaria vida: ni la vida que necessita diners, ni la vida que necessita mans, ni la vida que necessita emocions d’amor, de cura i d’empatia existiria si traguéssim les dones de qualsevol escenari quotidià en el qual corren, d’un lloc a l’altre, per arribar a tot arreu. No quedaria vida si no fossin als carrers, estenent allò que dona la terra per sobre les voreres i els camins, pels voltants dels mercats i pertot.
Deia que les dones de Mèxic arribaven la nit del resultat de les eleccions amb el “llegamos todas”, i que la Presidenta parlava del “nuevo proyecto de nación”. De l’Amèrica Llatina immensa ens quedem amb “les desigualtats”, simptomàtiques, per cert, per com s’han anat actualitzant i perpetuant més enllà de les independències i fins als nostres dies mentre ha estat la política masculina la que ha governat. En el mentrestant, però, la política de les dones ha anat recordant i proposant una altra manera de relació entre l’estat i les nacions (totes les que queden dins cada un dels estats republicans dels diferents països): a la Malinche la memòria patriarcal l’ha col·locat en el lloc d’amant de Cortés, però el cert és que va ser donada com a regal, en senyal de reconeixement entre líders indígenes i conqueridors, però que va desenvolupar, ella, una important tasca de mediació entre uns i altres, precisament, pretenent l’equilibri, la previsió de la no-violència, proposant la paraula per a l’entesa entre uns i altres.
Des d’ella fins als nostres dies moltes, moltíssimes dones des del Virreinato de la Nueva España fins al Mèxic neoliberal han fet la història política de la transformació, d’anar més enllà, precisament fins a arribar més enllà de les institucions, i més recentment fins allà on a l’Estat ni se l’esperava. Claudia Sheinbaum és hereva de dones com Sor Juana Inés de la Cruz, que en el món colonial resignificaren els espais que els homes pensaven per al tancament d’elles i que van ser de recolliment, però de recolliment per transcendir les parets de convents, monestirs i de beateris. És hereva de dones com Gertrudis Bocanegra, que creien en la Independència com a experiència de llibertat per a totes les sangs, per a tots els colors de pell. És hereva del moviment feminista que de manera pionera va fundar dins la universitat pública, la UNAM, el primer centre de recerca d’estudis de gènere. És hereva dels cossos de les dones assassinades a Ciudad Juárez, de les escriptores, de les dones organitzades que s’han autogestionat davant la fam durant dècades i dècades. Tant de bo que governi des de tot aquest llegat.
