Aclariment previ: cal no confondre radical amb extremista. Cercar una solució radical a un problema situació o malaltia és anar a l’arrel, a les causes fonamentals de la qüestió, no quedar-se en la superfície ni en els símptomes més evidents. Per entendre’ns, en el cas d’una infecció bacteriana, antibiòtic, no antitèrmic.
Context actual
Per tractar de definir quin tipus d’independentisme necessitem en aquest moment històric hem d’analitzar breument els condicionants actuals:
-Som presoners d’un estat en franca descomposició. Mai com ara el franquisme, amagat des d’una enganyosa transició modèlica va visibilitzant-se com el substrat natural de la política i els polítics espanyols. Com correspon de forma majoritària a la seva població. Aquest fet s’ha evidenciat a partir del 2017, quan el nostre intent d’assolir la independència va trencar les costures de l’Estat, fins i tot dels que s’amagaven sota la disfressa de progressistes. “A por ellos” com a clam, expressat o consentit. No podem esperar que Espanya s’acabi d’ensorrar per la corrupció i les divisions que la corquen: quan convé, tots fan front comú contra Catalunya. O se’ls acaba el modus vivendi.
-En aquesta situació, hem de ser conscients que, a hores d’ara, i des d’anys abans del nostre referèndum, Catalunya ja no és una comunitat autònoma de l’Estat. Potser sí que ho era en l’època del pujolisme i del maragallisme: es podia negociar amb l’Estat, pactar, mantenir les formes. Però des de la sentència del Constitucional de 2010, ja no ens regim per un Estatut d’Autonomia, sinó per un monstre jurídic que ni ha estat referendat pel rey de todos los españoles. Posteriorment, s’havien d’enviar totes les factures setmanalment a Madrid. Després, l’aplicació del 155. I ara, amb els administradors dels seus interessos governant la Generalitat, aquesta no és més que una simple franquícia d’una gestoria. No és una autonomia, és una colònia. I als presumptes partits nostrats que tenim al Parlament no els escau el qualificatiu d’independentistes, ni tan sols el d’autonomistes, sinó el de col·laboracionistes. Tinguem-ho clar, si volem ser curosos amb el llenguatge: una condició del radicalisme honest.
L’independentisme que ens cal
Ens podem acostar a definir-lo reflexionant respecte a alguns mantres que sovint s’expressen:
“No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho”. Possiblement, però ara molts se n’amaguen perquè no el veuen com un cavall guanyador. Alguns d’aquells que en una enquesta responen que no ho són, de fet més aviat creuen que no és factible, ara com ara. Però no vol dir que no ho siguin. També hem de pensar en tots els que no ho eren, d’entrada, l’octubre del 2017, però van votar sí perquè era la manera més directa de sortir d’un estat que es va expressar amb la seva cara més dura i autèntica: la independència era tota una revolució democràtica. I això es pot aprofitar en el seu moment si sabem ser disruptius i honestos.
“Hem de refer el camí, des de 2012, potser des del 2008 i les primeres manifestacions per les infraestructures”. Això és un discurs derrotista. Llavors l’independentisme era molt minoritari, s’hi arribava empès per la inutilitat de les mancances i protestes. Però després del triomf del referèndum i la mobilització posterior, ja res no serà igual, perquè ara sabem que és possible, encara que difícil. I sabem la drecera i la recepta per aconseguir-ho: anar junts poble i institucions, indestriablement.
“La independència només l’assolirem de forma pacífica”. Tinguem clar que el nostre camí és el pacifisme, la qual cosa no vol dir que ho puguem fer “de la llei a la llei” i aquí no passarà res. Ens caldrà conflicte, ens caldrà desobediència. I segurament hi haurà violència, però serà la seva i ells en seran els responsables. Ells potser poden preguntar-nos: “Voleu dir que la independència mereix que hi hagi violència als carrers?” I els podem respondre amb una altra pregunta: “I la unitat de la vostra pàtria sí que ho val?”
“Per aconseguir la independència només ens cal ocupar carrers i places amb milions de persones i arrossegar i obligar els partits a proclamar-la, com el 2017”. Atenció: aquesta fórmula llavors no va acabar de funcionar i no sembla que aquesta mobilització màgica estigui ara a les mans de ningú, ni de l’Assemblea, ni d’Òmnium ni de cap grup activista que pugui sorgir, ni de tots ells si s’arribessin a posar d’acord i estiguessin per la feina. La gent no es mobilitzarà si no veu que hi ha algú, en l’àmbit institucional, que estigui disposat i decidit a fer el pas. I costarà que hi torni a creure, per allò del gat escaldat. A més, qui creieu que recolliria el repte ara com ara? Els partits processistes? Voleu dir?
“Qualsevol nova opció electoral independentista, si arriba al Parlament, entrarà en el joc de l’autonomisme, com tots”. Bé, matisem-ho. Ja hem dit que l’autonomisme no existeix. L’únic sentit que té crear un nou partit, coalició o el que sigui, amb el propòsit ferm de proclamar la independència i mantenir-la, és disposar de la legitimitat que dona el vot de la ciutadania. I convertir el Parlament pseudo-autonomista immediatament en el Parlament de la nova República. Un exercici pendent d’allò que abans hem dit “de la llei a la llei” però fins al final, exercint aquesta nova legalitat, que ja ni rebi els burofaxos amenaçadors provinents de Madrid, perquè aquella ja no serà la nostra llei: serà un burofax d’una potència estrangera. I caldrà estar disposats a mantenir-ho. Amb el suport del carrer, naturalment.
Resum: radical, transversal i integral
Tot això configura una manera d’entendre la funció de l’activisme social i polític que ens cal en aquest moment per aixecar el nostre poble i dur-lo a la llibertat:
Radical: Anar a l’arrel de la qüestió. Cal executar la voluntat expressada amb coratge i valentia a les urnes el 2017 però no culminada per qui ho havia de fer. Hem d’alinear-nos amb tots aquells que parteixen d’aquesta premissa, però només amb aquells. Altres estratègies no fan més que cercar subterfugis o explorar camins difícilment desbrossables.
Transversal: Per aconseguir l’alliberament no ens podem permetre ser gens selectius en l’adscripció de dretes o d’esquerres, ja que, en un poble captiu, no es poden fer polítiques ni d’un tipus ni de l’altre. Simplement, te les fan. I no precisament pensant en el teu progrés i benestar, sinó més aviat en la teva desaparició com a ens cultural i nacional. Per tant, hem de sumar esforços amb uns límits molt amplis, aquells que contemplen el futur del país, la tolerància i el respecte als drets humans. Caldrà, al mateix temps, molta humilitat i molta ambició. I molt de respecte i ganes de sumar esforços amb els autèntics companys de viatge.
Integral: Fonamentar i fer créixer el doble eix social i polític, ben conjuntat, des de les bases, que mai hi torni a haver distàncies ni enganys entre el carrer i els escons. Controlant que vagin compassats i sense defallir ni rendir-se, posant-nos-hi de ple en tots dos, fent-los nostres, amb voluntat de teixir complicitats amb tots aquells que estiguin en aquesta línia, que s’ha de demostrar en la lluita dia a dia, fugint de personalismes i egos, incorporant noves fornades de gent, especialment els joves, principals beneficiaris de tot, amb autèntic afany de servir al país en aquesta etapa crucial.
Segur que som molts més dels que ells diuen i volen. I més serem si fem bé les coses i es percep un esperit de renovació, decisió i autenticitat: perquè Catalunya ens necessita a tots. Però hem de ser radicals, transversals i integrals. Només cal la guspira que encengui la metxa. La gent té ganes de veure el final del túnel, té ganes de creure en alguna cosa. I ha de sentir que forma part d’una col·lectivitat, d’una onada en què tothom se senti protagonista. I res no pot fallar si no fallem nosaltres mateixos, sense esperar consignes externes, sense pensar, com llavors, que arribarà el moment de cedir la iniciativa a la classe política. Perquè la classe política som tots nosaltres!
