L’independentisme, la nova ICV?

El 23 de juliol ha deixat un panorama desolador per a l’independentisme. 700.000 vots perduts, un abstencionisme cofoi i uns lideratges a Madrid que encara no han entès l’Estat en tota la seva dimensió, mala llet i autosatisfacció. L’independentisme, que un dia va arribar a ser l’única amenaça seriosa al Règim del 39, corre el seriós risc convertit en una patètica crossa de la Moncloa suposadament ‘progre’. I, a sobre, n’hi ha que estan satisfets perquè imaginen que la carambola de l’aritmètica dona la clau als independentistes per forçar canvis a Espanya.

Obliden que els resultats han tancat la segona Transició, la pròrroga del règim del 39. El nacionalisme espanyol -blau, verd, vermell i lila- ha tancat files i fa, com el 1978, esgarrinxar, sectaritzar, esmicolar o dividir l’amenaça que aleshores suposava (o imaginaven que podia suposar) el PSUC. La derrota és clamorosa, però la sort dels resultats maquillen la tragèdia. Dissortadament, la concepció d’Estat d’Espanya comporta que abans de permetre que la carambola indepe jugui, esberla i trinxa la taula de billar i fa empassar les boles als contrincants. Aquest Estat és així, l’Estat capaç de ser el primer a bombardejar població civil amb armes químiques.

La governabilitat gràcies als catalans a canvi d’una entesa amb l’independentisme és pura fantasia. Ara com ara, i per molt que Sánchez hagi estat l’únic president que s’ha carregat dos directors del poderós CNI, la idea d’una amnistia general i un acord per l’autodeterminació només és possible en la mesura que es cregui en l’existència d’unicorns amb una gorra dels Dragons de Perpinyà. Però és més ridícul centrar una oportunitat com l’actual aritmètica en Rodalies -que el 2030 estarà pràcticament enllestit-, en l’enèsim pacte fiscal i en una virtual taula de negociació que no s’empassa ningú. És convertir l’independentisme en la nova ICV, la crossa fidel i estabilitzadora del PSC i el PSOE. És a dir, l’element que normalitza amb estilismes socialdemòcrates el règim borbònic que “se dieron entre todos” en el pacte de debilitats de 1978.