L’independentisme va celebrar ahir una Diada de transició en plena reconstrucció, però va deixar clar que encara hi és. Malgrat que els partits independentistes ha perdut la majoria al Parlament, malgrat que la presidència de la Generalitat no té un president independentista onze anys després, malgrat que la unitat estratègica està feta miques, malgrat la manca de rumb a l’espera que partits i entitats vagin fixant nous objectius en els processos interns que han d’afrontar aquesta tardor… Malgrat tots els malgrats, l’independentisme encara té brasa per revifar el foc.
Queda clar que l’independentisme no ha desaparegut i qui ho afirmi, menteix. Ni al carrer ni a les institucions. El moviment està desorientat i els lideratges estan discutits, és cert, però, així i tot, encara representa el 40% al Parlament de Catalunya. Ahir l’independentisme de base va tornar a sortir als carrers i va demanar unitat, deixar de llepar-se les ferides i passar a l’acció. Què pot fer l’independentisme si es torna a unir? Només cal mirar enrere: el Primer d’Octubre del 2017, el 9-N del 2014, les consultes populars i de la consulta d’Arenys del 2009. Totes aquestes peces van unir el moviment, amb alguna tensió que altra, perquè la qüestió no és menor i tothom no té per què tenir la mateixa visió de país, però l’objectiu és comú. I es va avançar com no s’havia avançat mai, i una de les claus per aconseguir aquestes fites és que la gent s’ho creia, i anava sobrada d’il·lusió.
Però aquella il·lusió, de no fa tants anys, s’ha transformat en frustració en veure que amb el pas dels anys els objectius no s’han assolit, sense oblidar la repressió. Els moviments socials, tots, viuen alts i baixos, però si l’independentisme vol recuperar el pols amb l’Estat espanyol ha de ser creïble, i ha de decidir la manera com ho vol fer. L’independentisme només se’n sortirà si és capaç de tornar a bastir un moviment fort i transversal que vagi de baix a dalt. Les entitats han d’aprofitar la seva bona sintonia actual per anar més enllà del manifest d’aquest Onze de Setembre i ser capaços de teixir una estratègia que hereti tots els èxits del moviment i rectifiqui els errors del passat. La independència, com va dir Lluís Llach en una entrevista a El Món, no s’assolirà en quatre dies, però el moviment ha de començar a posar fil a l’agulla més aviat que tard per recuperar aquella onada del passat.
El periodista i escriptor nord-americà Hunter S. Thompson, a la seva novel·la Por i fàstic a Las Vegas escriu: “Teníem tot l’impuls; estàvem muntats a la cresta d’una onada alta i preciosa… I ara, menys de cinc anys després, pots pujar al cim d’un turó costerut a Las Vegas i mirar cap a l’Oest, i si saps mirar gairebé podràs veure el punt fins on va arribar l’aigua – aquell lloc on l’onada finalment va trencar i va començar a retrocedir”. Doncs això, l’independentisme necessita recuperar aquell impuls de fa més de cinc anys.
