Si el ridícul és el pitjor que hom pot fer en política, tal com encertadament deia Josep Tarradellas, encara resulta més tràgic si va acompanyat de patetisme. Precisament això és el que han fet aquests darrers dies l’ANC i l’Esquerra d’en Junqueras. Ho recordem?
Els de Lluís Llach van presentar l’enèsim (suposo que faig curt) full de ruta cap a la independència, i el cap d’ERC ha proposat “recuperar la majoria social” en pro d’un estat català. Aquestes ocurrències són pròpies de qui viu fora de la realitat i creu que pot donar garses per perdius eternament.
Amb tot, el que resulta més sorprenent dels pocapenes que es creuen que ens empassarem que els nens venen de París, és que no sàpiguen veure cap allà on camina avui Europa i el món. Són a la inòpia assembleària i partidista mentre el tsunami que arriba dels Estats Units, ja és aquí. Qui no sap llegir el clima col·lectiu imperant, el millor que pot fer és no dedicar-se a la política. Sempre anirà a tres quarts de quinze, exactament com els està passant a la partitocràcia processista i als seus satèl·lits associatius. Si ells no ens saben més (pobrets!), siguem nosaltres els que dibuixem el veritable escenari.
Els conflictes continentals contemporanis per capgirar les fronteres van començar un llunyà 1991 als Balcans. Catalunya va tancar, momentàniament, aquest cicle històric l’octubre del 2017. No ens enganyem. Dins les agendes polítiques internacionals, el sorgiment de noves fronteres a Europa, no hi és. Tornarà la discussió i el conflicte al respecte? Ben segur. L’ànima de les nacions sempre ressorgeix, i especialment la de Catalunya.
Mentrestant, més val que aprenguem dels errors del passat, sapiguem llegir allò que passa al nostre voltant i preparem-nos per encetar les aliances que més ens puguin convenir. Per molt que vulguem amagar el cap sota l’ala, haurem de prendre partit en el debat que tenim a Europa. Restar neutral avui, és el millor camí cap a la irrellevància. En una banda tenim el fre a la immigració descontrolada i la denúncia del projecte totalitari i misogin de l’islam, els discursos durs que parlen sobre l’empobriment de les classes mitjanes europees, la fi d’un estúpid bonisme polític i Israel. A l’altra, el “volem acollir” i la “llibertat religiosa” amb el vel a l’escola, les elits funcionarials europees que ens amarguen la vida amb les seves normes, l’anomenat esperit “woke” i Palestina.
Quan hom veu l’escenari que es va imposant a Europa, no resulta difícil saber quin bàndol ens interessa més. Els aliats no han de ser simpàtics, han de ser forts. Si sabem jugar les cartes sense manies, amb intel·ligència i audàcia, possiblement quan tornem a gaudir d’una oportunitat per trencar amb Espanya, no ens quedarem amb el cul a l’aire.
