ERC ha perdut la seva C a Madrid. Segurament, no per una estratègia autonomista elaborada conscientment i amb consens, sinó perquè el patit ha posat totes les pomes al cistell de Gabriel Rufián pensant donaria uns fruits que, de moment, no han arribat. Al final, el portaveu dels republicans al Congrés dels Diputats s’ha convertit en el portaveu oficiós de l’esquerra espanyola, aquell Podemos que volia ser revolucionari i que ha acabat diluït al govern de Pedro Sánchez, o intentant resistir fora de l’aritmètica dels pactes de l’esquerra espanyola.
Rufián, i en conseqüència ERC a Madrid, fa temps que ha abandonat aquell to inicial de denúncia frontal de la repressió de l’Estat per centrar-se bàsicament a ser una eina per erosionar els seus rivals en la lluita per l’hegemonia del moviment independentista. I erosió en castellà, malgrat que el seu partit ha lluitat perquè el català sigui llengua oficial a la cambra dels diputats. Sense anar més lluny, el republicà va capgirar l’interrogatori a Artur Mas com a testimoni en la comissió sobre l’operació Catalunya per convertir-lo en un dard a Junts, culpable d’aixoplugar polítics corruptes i convergents com Rufián pensa que és Mas.
ERC fa política espanyola a Madrid. Una estratègia que ja li va passar factura l’estiu de 2023, passant de 13 a 7 diputats. Però a més, el portaveu republicà es mou en els paràmetres clàssics de la política espanyola, que a diferència del sistema de partits català, obvia naturalment l’eix nacional i se centra en l’eix social. Només hi ha esquerra i dreta, i per descomptat, l’esquerra és moralment superior a la dreta. En aquest sentit, el cap de files republicà ha determinat que Junts és la dreta catalana que cal combatre igual que a VOX i a PP, i si posa alguna trava a la governabilitat del PSOE, és perquè té la mateixa genèrica que la dreta i la ultradreta espanyoles. Una analogia que pot colar a Madrid, però que a Catalunya no s’empassa ningú. Aparentment, Rufián, que no ERC en conjunt, té més interès a desgastar un rival electoral que no pas a fer trontollar un Estat que tenalla les aspiracions nacionals de Catalunya i que va espiar, perseguir i manipular políticament també alguns dels seus.
No es tracta de blanquejar ningú ni de fer “massatges”, com diu Rufián. Però davant d’una operació il·legal de les clavegueres de l’Estat contra l’independentisme, el més sensat és apuntar cap amunt. Utilitzar el Congrés per ajustar comptes interns és massa frívol.
