L’esfera pública catalana sembla despertar d’una amarga tragicomèdia. Les terminals mediàtiques dels partits polítics no poden sostenir per més temps la ficció d’imaginàries lluites o defenses numantines que ningú vol practicar i obertament han de reconèixer que tot és un enganyifa. Ja fa massa temps que els qui bramen botifler i traïdor, en lloc de gemecs i escarafalls, també podrien fer un pas endavant i no el fan. L’espectacle ha arribat a la seva fi i és el moment del desenllaç de la primera temporada, però, com tot bon guionista sap, no és fàcil escriure una conclusió que mantingui l’esperança de la seva audiència i el desig de continuar.
Si hi haguera quelcom semblant a una consciència pública, a un civisme nacional, seria senzill: tots entendrien que no és el moment de la indignació imposada per cobrir-se amb excuses peregrines i improvisades, sinó de la gestió constructiva de la derrota. De la confessió sincera, de la humilitat i del propòsit d’esmena per fer contribucions positives des d’una segona o tercera fila. Tanmateix, no sembla que hi hagi cap intenció de deixar un llegat fèrtil, perquè tot s’ha tractat d’interessos mesquins en jugades curtes i irresponsables. És una llei de vida de la política partidista, però una recepta per al fracàs de qualsevol acció col·lectiva que pretengui sobrepassar els partits.
En veritat, l’independentisme afronta una situació semblant a la de Podemos: la dissolució de l’activisme en l’amargor per donar pas a una estèril desesperança o un escepticisme nihilista i distant per protegir-se. En part, la situació té sentit perquè l’1-O tanca, precisament, el cicle que s’obrí el 15-M: la il·lusió que la monarquia parlamentària espanyola podia reformar-se mitjançant una pacífica pressió i mobilització ciutadanes. Ara ja és evident que els ciutadans podran limitar-se a recórrer a la desobediència civil, però la repressió exigirà l’obediència incivil. Per fer-nos una idea: l’últim cicle de protestes a Xile per canviar la constitució, d’octubre de 2019 a març de 2020, s’estima que tingué un cost de 34 morts, la majoria d’ells joves manifestants.
Per tant, ens trobem davant del repte de preservar el llegat d’una mobilització ciutadana per fer-lo perdurar sense congelar-lo i, al mateix temps, transmetre els coneixements adquirits mitjançant l’experiència del fracàs. Una tasca que, com hem assenyalat adés, demana principalment de maduresa. Tanmateix, les bones intencions i sentiments no poden per si mateix desplegar un full de ruta on incardinar una estratègia política realista, és necessari dotar de temps i coherència un pla on projectar-se a futur, on sobreviure com un projecte compartit.
Per aquest objectiu l’obra de l’historiador xec Miroslav Hroch especialitzat en nacionalisme, que jo vaig estudiar amb Manuel Martí, el seu introductor a Espanya, ens pot ser de gran utilitat. A grans trets, l’aportació més significativa de Hroch fou entendre el nacionalisme com un moviment de tres fases generacionals independents l’una de l’altra i amb una agenda política pròpia que, un cop aconseguida l’emancipació, eren reconstruïdes retrospectivament com un moviment homogeni i lineal d’alliberament nacional al gust de la facció política triomfant. L’altra contribució fou evidenciar que els moviments nacionals també estaven inevitablement dividits per l’eix progressistes-conservadors.
Aquesta divisió entre esquerra i dreta era insuperable perquè en la seva última fase, la transformació en un autèntic moviment de masses, el nacionalisme havia d’articular una resposta política a problemes socioeconòmics tangibles. No es tractava merament del dret d’existir o preservar la identitat, era una opció política amb un programa viable per trencar un bloqueig o canviar les relacions socials de jerarquia amb la imposició d’una nova definició de poble sobirà que crearia un nou marc legal. L’èxit del nacionalisme residia en la possibilitat de construir espais de sociabilitat i discursos amb referents compartits que facilitaven l’acció col·lectiva, ja que la cultura compartida era una poderosa amalgama que cap projecte internacionalista podia superar.
Per tant, tenim els elements de fases generacionals i una agenda política que es poden combinar amb un gran absent del procés: l’anàlisi dels conflictes. Com comentàrem a l’últim article, els líders independentistes confongueren en tot moment un conflicte amb una negociació per la seva falta d’experiències vitals i per les seves ganes de fugir del capdavant d’una manifestació que temien no controlar algun dia. Si hagueren tingut una mica més de paciència, s’hagueren adonat que tot conflicte, abans d’encallar-se i donar pas a les negociacions, necessita passar per tres etapes: a) reconeixement del conflicte, b) determinació dels mecanismes de resolució del conflicte, c) execució dels mecanismes de resolució.
Si associem cada fase del conflicte amb una generació, tindrem un model d’acció política que s’allunyarà de la urgència estèril del tot o res que s’ha estès en l’actualitat i genera una pressió i unes exigències irrealitzables per als actuals agents polítics. L’impuls del referèndum estigué marcat pel nerviosisme dels seus promotors, preocupats perquè hi havia la possibilitat que part dels dirigents polítics es feren enrere o l’aigualiren. La seva obstinació fou un èxit i tots foren arrossegats per la convocatòria multitudinària, però els polítics es trobaren encadenats a la fidelitat a un pla d’independència que no existí mai. Una fidelitat que, a més, els retallà el poc marge de maniobra política que havien guanyat davant d’Europa i Espanya amb el triomf del plebiscit i els condemnà a una posició de feblesa i derrota.
Tanmateix, aquesta pressa obeïa a raons d’agenda interna de l’independentisme. No hi havia cap finestra d’oportunitat a l’escenari internacional que es pogués perdre. Tan sols l’embat del Brexit podia animar esperances d’un referèndum que trenqués l’statu quo internacional, malgrat que, novament, la falta de direcció i coherència es feien palès, perquè l’1-O no podia navegar sobre terrabastalls populistes que qüestionaven els consensos de les elits alhora que confiava en la Unió Europea. La manca de perspectiva precipità una acció política incoherent que era reflex de la falta d’autoconfiança del mateix independentisme, que es veia com el refugi final de gran part de la insatisfacció sorgida arran del 15-M i se sentia en un moment àlgid, vivint una força de convocatòria que es perdria quan les divisions internes tornaren a aflorar.
Aquesta precipitació per tocar la campana abans d’una data límit, com si sols fora possible proclamar una independència quan les llunes de Saturn s’alineen amb el Sol d’Alfa Centauri, era un signe evident de feblesa. Si es tractava de decidir el futur de les properes generacions de catalans, de prendre una decisió difícil i irreversible, generar una fractura o trencament que perduraria segles… pretendre fundar un Estat a correcuita ja permetia ensumar la teatralització de tot plegat i que ningú esperava amb les seves accions nugar per l’eternitat els seus descendents al destí que ells havien forjat. Si tot haguera anat de bo, una pregunta pertinent haguera sigut per què en un breu període de temps molt determinat s’havia de decidir el futur del país anant de bòlit.
De fet, si l’independentisme fora realment un projecte nacionalista i no tant una reacció puntual a una conjuntura política, la seva gran fortalesa seria la persistència, la constància i la resistència d’un llegat cultural i polític transmès de generació en generació. Si vol tindre èxit, aquest terror davant un futur de dissolució nacional s’ha de revertir en confiança en la perseverança d’un poble. En aquest sentit, és del tot grotesc comparar el cas de la identitat basca amb la catalana: mentre que el compromís dels seus partits amb el seu poble semblen de pedra, la nació catalana sempre és tremolosa com una gelatina.
Per tant, projectar-se en el futur seria un exercici recomanable per als patriotes catalanistes. A més, aquest gir permetria els líders responsables de la derrota una sortida digna de la primera escena política que sigui constructiva. Podrien presentar-se com la primera generació que prengué una embranzida per l’emancipació, una embranzida que fou un fracàs, però permeté el reconeixement del conflicte. La presa de consciència del que estava en joc, de l’oposició i el preu que s’hauria de pagar per fer un canvi. Un bany de realitats que era necessari per iniciar la marxa.
Aquest discurs hauria d’acompanyar la cessió del lideratge a una nova generació que, mitjançant l’assaig i l’error, hauria de provar quin és el mecanisme més adequat per a la resolució del conflicte. Un mecanisme que, idealment, podria ser acordat o democràtic o, al contrari, exigir unes lluites que a molts fan por. Sigui com sigui, aquesta generació es cremaria políticament explorant les diverses vies fins que, col·lectivament, s’arribaria a un acord sobre els únics mecanismes viables. Finalment, la tercera generació hauria d’executar aquests mecanismes si tinguera la voluntat i capacitat per fer-ho.
En dividir el cicle del conflicte en tres fases generacionals, alliberes a tots els agents polítics d’un pes que no poden suportar. El maximalisme es redimensiona en un projecte compartit generacionalment per un poble que es projecta políticament en una línia temporal que supera la immediatesa. La nació és, precisament, repartir les càrregues i les responsabilitats d’aquesta manera per superar les necessitats puntuals d’un determinat sector de la població a un determinat moment de la història. Per altra part, es talla la instrumentalització del conflicte per resoldre estratègies electorals de curt termini i es dota a aquesta lluita d’emancipació nacional del recorregut que se li hauria de suposar. En teoria, si hi ha una nació imaginada i compartida per tots, no hi haurà problemes en compartir aquest línia d’actuació i lliurement es sumarà cada generació a fer un pas més endavant.
Això vol dir que cada generació, un cop cremada pel conflicte polític, ha de fer un pas enrere per donar el relleu als nous agents polítics, i no ha de recórrer al raholisme: l’exigència dels vells als joves de sacrificar-se pel seu benefici. Cada generació és lliure de prendre el seu camí i abandonar el conflicte si no li troba sentit i els xantatges morals no ho poden impedir. Hi ha molta por a aquest resultat i, com ja s’ha comentat, és un signe de feblesa massa evident. Amb aquest temor, no es pot viure ni fer via.
Per altra part, escalonar el conflicte en tres fases generacionals dona marge i espai per fer polítiques positives en molts altres aspectes que ara es troben bloquejades per la derrota paralitzant que no es vol assumir. Es visualitza una trajectòria que dotaria de sentit aquestes polítiques, permetria justificar-les sense veure-les com una cessió o un pragmatisme dels vençuts, i reforçaria el sentiment de persistència, d’unitat nacional. Les tres embranzides signifiquen que cada generació es prepararia per a un moment puntual de conflicte decisiu que, en cas de derrota, seria un pas endavant que aprofitaria la generació vinent. Es trencaria la pressió del tot o res i el sacrifici i martiri deixaria de veure’s com estèril.
Les tres embranzides donarien marge als polítics per jugar amb una línia temporal d’expectatives raonables i d’explicar les seves accions d’una forma comprensible. En un escenari de mínima confrontació, on els dirigents no es cremaren a un cicle electoral, parlaríem d’una estratègia de 45 anys, una fita raonable si es tracta de construir un Estat independent. En el cas contrari, una conflictivitat d’alta intensitat que ho precipités tot, ens trobaríem en un escenari de quinze anys. És més, la primera fase generacional quasi s’ha esgotat ja del tot en quasi cinc anys i ens trobem en el relleu a la segona generació. Per tant, la planificació de l’estratègia seria a un màxim de trenta anys en l’actualitat.
Probablement, els partidaris del tot o res odiaran aquest full de ruta, però no seran capaços d’aportar més que gemecs, escarafalls i brams. L’únic que poden garantir és el no-res, perquè no tenen ni idea de com assolir el tot. En veritat, seria saludable deixar d’embogir davant de tota expressió cultural com si la mort de la llengua ens esperés a cada cantonada i veure el futur amb més confiança. Si m’haig d’imaginar aquesta gent com companys a un avió, mai no voldria prendre el vol, perquè cada petita turbulència que patírem seria motiu de turment. Si Rosalia fa un videoclip en català, Quim Monzó rep el Nobel de literatura o Carla Simón guanya un Òscar seran bones notícies, però tot continuarà igual.
