Dels vaixells que s’enfonsen diuen que el primer que marxa són les rates. Potser per això i pel fet de ser capaces de viure felices entre les escombraries, contagiar la ràbia a les nostres mascotes o ser vehicle per a la inoculació de la pesta a través de les mosques, ens fan fàstic i en volem viure lluny. Des de la perspectiva moral és aquella primera condició de covards supervivents individualistes que els atribuïm des d’una perspectiva antropològica (cosa incorrecta, he de dir) la que ens resulta més repulsiva. I és en aquest sentit, fins i tot més que en el biològic, que cal afirmar que les rates són més presents al nostre entorn del que voldríem admetre.
Són rates les persones que sense retractar-se del que han fet són vistes com a penedides i reben tracte de favor en procediments penals iniciats contra elles a canvi de trair els seus companys de malifetes. No he entès mai per què una abstracta persecució de la justícia es pot instrumentalitzar a través de concedir beneficis penals a qui en essència l’han violada de forma concreta, però així ha estat en sonats processos contra la màfia, en algunes macro-operacions de crim organitzat, en coautories sense proves més enllà de la mútua delació. Ara se’ns planteja el cas d’aquest Isaïes que per segona vegada pot eludir la presó pel simple fet de tornar a trair els seus eventuals companys de malifetes. Més enllà de la dubtosa situació processal que es deriva del fet d’haver estat el “penedit” coneixedor de tota l’estratègia de defensa de la “delatada”, no cal entendre aquesta actitud semblant a la de les rates?
El mateix es podria dir de tots aquells que mentre es van poder lucrar d’amistats perilloses les van afalagar, però que són els primers a fugir quan l’opinió pública els condemna. S’anomenin els condemnats Pujol, Prenafeta, o Rei, al meu parer mereixen més consideració els que es queden. Dels que fugen aparentant que no van estar mai, fins i tot assenyalant els fidels, crec que sols se’ls pot anomenar rates.
3 
1 
