Un bon amic amb una llarga trajectòria política i patriòtica em fa la següent reflexió: “després de les desfetes col·lectives, els catalans, acostumàvem a fiar-ho tot als que ens havien de rellevar. Era una mena de recepta per mantenir l’esperança. Ara, però, pràcticament ningú parla de les futures generacions. Sembla com si no haguessin d’existir”. “No exagerarà?”, penso només escoltar les seves paraules.
Ho rumio tot fent una repassada a la història. Sense haver d’anar molt enllà, recordo com l’incipient separatisme dels anys vint del segle passat tenia una marcada preocupació per la formació de la joventut. Qui ho dubti, només cal que recordi la creació de Palestra en mans d’en Pompeu Fabra i Batista i Roca. La guerra del 36, i la posterior tirania feixista, va suposar la caiguda d’unes generacions, però la torxa de l’esperança de Catalunya l’agafaren molts dels seus descendents en forma de militància antifranquista, amb els encerts i les errades corresponents.
Molts d’aquests foren els que ocuparen llocs de responsabilitat en les noves institucions que es van derivar de la dictadura. S’obria un període d’esperança, el qual després s’ha demostrat que va ser una altra monumental enredada. Com deia Carles M. Espinalt tot parodiant el llenguatge dels “jerifaltes” franquistes: “el Movimiento ha sucedido al Movimiento”.
Malgrat aquestes misèries de poble sotmès i desorientat, les generacions de catalans s’anaven més o menys succeint amb les incorporacions notables dels fills d’altres terres peninsulars. La catalanitat, de més baixa o de més alta intensitat, era un cert fil conductor acceptat per gairebé tothom, encara que fos a contracor entre alguns nostàlgics del Caudillo. Hi havia una certa confiança en el futur i pocs dubtaven de la continuïtat de la nació encara que fos a empentes i rodolons. És així com vam arribar al bienni independentista del 2017 al 2019.
L’anomenat “procés” va tenir la facultat d’amagar sota l’estora una colla de problemàtiques que feia anys i panys que podíem trobar en qualsevol racó de l’Europa. Un estat català, ens deien, havia de ser el remei que possibilités la integració de l’allau immigratòria dels darrers 25 anys, que evités el col·lapse dels serveis públics, que fes que tothom tingués un habitatge digne o aturar la tendència a l’empobriment de Catalunya que ha fet que, entre el 2010 i el 2020, Astúries o Cantàbria siguin més riques que nosaltres en PIB real. Una vegada superat el miratge on ens van instal·lar una colla d’irresponsables que sempre cauen drets quan es tracta de la mesada oficial, on som?
El despertar ha estat traumàtic. Tot ens ha esclatat als nassos. Si parlem de l’esdevenidor, pocs són els que hi veuen un horitzó d’alliberament nacional. Es va imposant “salvar” allò que hom pugui. I si parlem de les noves generacions, només els tocacampanes creuen que barris com Llefià (Badalona), la Mariola (Lleida) o la Florida (l’Hospitalet) seran una pedrera de catalanitat en les condicions actuals. De fet, i és un fenomen que es dona arreu d’Europa, aquests joves estan més connectats amb la realitat (modes, música, capteniments…) del Marroc o de la República Dominicana que no pas amb la de Catalunya.
Possiblement alguns els convé continuar mantenint la farsa. Així, van mantenint la menjadora del tercer sector en forma de subvencions que omplen les butxaques de la partitocràcia nostrada, com en el cas de la DGAIA. Però la realitat és que les noves generacions que poden mantenir una certa fidelitat a la nació, o bé marxen a l’estranger, o bé viuen amb l’aigua al coll per pagar una miserable habitació. Au, anem i els diem que tinguin fills!
Sobre l’èxode creixent de joves catalans (membres majoritàriament de famílies de classe mitjana) que van a guanyar-se les garrofes fora de les nostres fronteres, cap dirigent polític en vol parlar. Per quina raó? Perquè representa el més gran fracàs de qualsevol dirigent: no poder garantir als fills del país viure dignament a la seva terra. Per tot plegat, sembla gairebé una quimera parlar de futures generacions de catalans. I, mentrestant, tothom amaga el cap sota l’ala. La millor recepta pel suïcidi col·lectiu.
