Aquest cap de setmana s’ha commemorat a bona part d’Europa, Catalunya inclosa, l’aniversari de la Nit dels Vidres Trencats, el gran pogrom organitzar pels nazis l’any 1938 on es van assaltar cases, negocis, sinagogues i cementiris jueus i que es considera sovint el tret de sortida que portaria fins a la “solució final”: la decisió del nazisme d’exterminar tot el poble jueu. En qualsevol cas, una data que fa pensar com en pocs anys va créixer la taca d’oli del totalitarisme i l’antisemitisme –que gairebé sempre van agafats de la mà, al llarg de la història- gràcies a una ideologia aberrant, a la difusió i ampliació dels prejudicis d’una bona part de la població i als efectes d’una propaganda política carregada d’elements emocionals.
Estic convençut que si en els anys vint del segle passat, quan l’antisemitisme era un corrent molt fort a tot Europa, com havia demostrat dècades abans l’affaire Dreyfus a França, haguéssim preguntat a algun d’aquells antisemites que retrata Von Rezzori al seu llibre “Memòries d’un antisemita”, què calia fer amb els jueus, en la seva opinió, gairebé ningú no hauria dit seriosament “matar-los a tots”. La idea era inconcebible, absurda de tan abominable. Haurien dit potser que caldria expulsar-los o discriminar-los en les lleis o impedir el seu accés càrrecs públics o acadèmics o com a mot tancar-los en guetos. Però difícilment algú hauria dit que calia exterminar-los sense excepció. Però només una dècada aquell antisemitisme odiós, però que encara no imaginava Auschwitz en el seu projecte va engendrar una màquina d’assassinat industrial en massa de tot un poble, a través de tot un sistema d’execucions i camps d’extermini dissenyat per eliminar tots els jueus. I, ja que s’havia creat l’eina, per exterminar també a tots els altres col·lectius odiats pel nazisme. I aquest va ser un creixement progressiu en taca d’oli, en què cada barbaritat permetia penar en una nova barbaritat encara més gran. Per dir-ho així, el tren que portarà a Auschwitz passava per moltes estacions abans d’arribar-hi. I a totes havia de fer parada, per arribar al que seria el seu destí. La Nit dels Vidres Trencats és una d’aquestes estacions. De les grans. De pogroms n’hi havia hagut abans i n’hi haurà després. La Nit dels Vidres Trencats, un pogrom gran, no és important sols per la seva magnitud –considerable, però menor al costat del que seria la solució final i la política d’extermini complet- sinó també i sobretot perquè forma part necessària d’aquest itinerari del mal.
L’antisemitisme té un axioma fundacional, una idea bàsica de la qual neixen totes les altres: el jueu és estranger. No és d’aquí, no participa en el “nosaltres” vinculat a un territori encara que hi hagi nascut, que la seva família hi porti gernacions, que se senti part com a ciutadà d’aquest territori, que se l’estimi. És igual. Si és jueu és estranger. I l’estranger és un tascó d’un cos aliè clavat a la carn del que els antisemites consideren el propi cos. El jueu és el tascó d’orient enmig d’occident, però és al mateix temps la conya d’occident enmig d’orient, segons des d’on s’ho miri l’antisemita. És el de fora. I l’antisemita pensa que la presència d’aquest estranger –símbol de tots els estrangers possible, encarnació de l’altre- contamina, embruta o profana, segons si el llenguatge antisemita és cultural, polític o religiós, la terra on viu. No és casa seva. I la seva presència profana la terra que trepitja. Perquè en el fons el jueu és culpable. Portador d’una culpa prèvia, original. Ho és des que neix, perquè no el converteix en culpable allò que fa, sinó allò que és. Potser en això hi ha un ressò tardà de l’acusació de deïcidi. Potser és que el jueu encarna davant d’antisemita tots els valors que ell rebutja. Un cos estrany que embruta i profana i que és portador de culpa. Aquesta és la base de l’antisemitisme de tots els temps.
Però l’antisemitisme modern, que s’expressa en la solució final dels nazis, i que en certa manera neix a la Nit dels Vidres Trencats, un pogrom com els de sempre, però també un primer capítol de l’Holocaust, creix en taca d’oli a partir d’aquesta idea essencial, guanyant en perímetre i en intensitat, i per tant en. El jueu és estranger, certament. Però no d’aquí o d’allà, de tot arreu. Amos Oz, l’extraordinari escriptor israelià, una de les referències del pacifisme en el seu país, explicava una paradoxa. La generació els seus pares va haver de sortir d’Europa perquè a les portes hi havia pintades que deien “Jueus, aneu-vos-en a Palestina”. Ara quan els seus nets tornen a aquestes mateixes ciutats es troben amb pintades que diuen “Jueus, aneu-vos-en de Palestina”. No és només que hàgiu de marxar d’aquí perquè no és casa vostra, és que també haureu de marxar d’allà perquè tampoc no és casa vostra. No teniu casa. No teniu dret a cap casa. No sou d’enlloc. I algú que no és d’enlloc ja no és algú. Si ets estranger a tots els llocs és que ets estranger de la humanitat. No humà. La clau de l’Holocaust va ser deshumanitzar les víctimes. La propaganda nazi que desemboca en la Nit dels Vidres Trencats, quan parla dels jueus a les ciutats, ensenya imatges de rates corrent per les clavegueres. Viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres. No són humanes. I de fet la idea d’Auschwitz és en el fons la idea d’un immens escorxador. El gas de les cambres de gas és el que es fa servir per desinfectar les ciutats de les plagues.
A la Nit dels Vidres Trencats l’antisemitisme passa de les paraules als fets. El jueu és estranger, profana la nostra terra, conspira de nit i a les fosques contra nosaltres que habitem a la claror, i per tant ha de ser extirpat d’aquest lloc on viu. I per això l’antisemitisme sempre ha necessitat entrada una acció concreta: identificar el jueu, marcar-los, posar-li una estrella groga, pintar una estrella als vidres de la seva botiga per poder-los trencar, dir que allà hi ha un estranger malèfic. Es feia a l’edat mitjana i es va continuar fent després, fins ara. La marca. La rodella, l’estrella, la pintada, la pintura. Cal senyal al jueu, abans d’extirpar-lo i de destruir-lo.
Quan commemorem la Nit dels Vidres Trencats estem posant sobre la taula com hi ha processos de creixement en taca d’oli que amplien el totalitarisme i l’antisemitisme, com també altres formes de racisme i d’exclusió, d’estrangerització de les persones de la humanitat. En els diaris d’avui podem trobar algunes paraules que ens remeten a aquestes taques d’oli. Estrangeritzar, parlar de profanació, deshumanitzar, assenyalar al jueu o a l’altre, són fenòmens també d’avui en dia, i creixents. L’antisemitisme, com altres ideologies de l’odi i el ressentiment, reneixen entre nosaltres, amb formes diferents potser, algunes de religioses, altres de polítiques o identitàries, totes enfrontades a les idees –que no necessàriament a les pràctiques-, de la Il·lustració. Si el tren que portava a Auschwitz havia de passar per la Nit dels Vidres Trencats, hauríem de recordar que si s’hagués aturat allà, si l’haguessin aturat allà, no hi hauria arribat a Auschwitz. Quan ens sembli veure avui algunes Nits dels Vidres Trencats, podem pensar: encara som a temps d’aturar-lo.
