En set minuts, amb un camió i una escala de mudances, quatre lladres han aconseguit el que semblava impossible; han entrat impunement al temple de la cultura i el poder francès. Per això la grandeur se sent ferida i clamen revenja contra els lladres que es van emportar, aquest passat diumenge, bona part de les joies de la corona francesa. Quants de nosaltres sabíem que existien aquests tresors? I que una de les corones més destacades havia cobert la testa d’una aristòcrata andalusa? Quants ens havíem molestat a visitar-les, quan hi passàvem a tocar, mentre fèiem cua per admirar a centenars d’asiàtics fotografiant la Mona Lisa? Qui s’havia dignat a visitar les estances imperials que van hostatjar reis i emperadors, i tot el que s’hi conserva a l’interior?
Potser el palau reial del Louvre és un dels secrets més ben guardats de França. Víctima de l’eclipsi que provoquen les col·leccions pictòriques i arqueològiques del museu, ben poca gent s’entreté a gaudir del Louvre com a palau. La majoria dels turistes prefereixen desplaçar-se fins a Versailles, a vint kilòmetres, per veure coses molt semblants a les que es poden admirar al centre de París. Històricament, el que havia estat un castell reial en l’edat mitjana, va anar evolucionant per esdevenir el palau principal dels reis de França. Fins i tot Lluís XIV, que solem relacionar amb la galeria dels miralls i les pomposes estances de Versailles, hi va tenir de jove la seu principal del poder. De fet, la sala on hi havia les joies de la corona era un dels salons més importants per al rei Sol.
L’estança d’Apollon es diu així perquè estava dedicada al déu mitològic preferit del Rei Sol, que no podia ser cap altre que el de les flames i l’astre solar. El rei va manar reformar la sala, que ja existia, per impressionar les visites. Va fer que els excessos purpurínics ressaltessinn la llum i la pompa, deixant clar que el jove rei volia ser associat a la divinitat solar. La sala d’Apol·lo, val a dir, va servir d’assaig i de model per a la cèlebre galeria dels miralls de Versailles. A sobre, al cap d’un segle acolliria, a la volta central, una pintura de Delacroix dedicada al déu Sol. Per això van decidir que aquell indret era el lloc més apropiat, sense cap mena de dubte, per fer-hi descansar les lluminoses i encegadores joies dels governants francesos.
Al Louvre hi van tenir la seu, així mateix, els emperadors francesos, tant Napoleó I com el seu nebot Napoleó III -que va regnar mig segle després. Tots dos van rebutjar Versailles, perquè quedava lluny del dinamisme de París, i perquè arrossegava unes connotacions absolutistes que no els interessaven. Napoleó Bonaparte es va allotjar als pavellons de la façana frontal de les Tulleries (que es cremaria del tot el 1870) i va transformar la resta del palau, en bona part, en museu públic. Fins i tot va fer fora del recinte alguns pintors com David, Vernet o Isabey, que literalment residien a les sales nobles. Més tard, el seu nebot Lluís Napoleó III va construir i va adaptar com a residència l’ala Richelieu, encarada cap al nord. En caure l’imperi, les seves estances van passar a ser dependències ministerials, fins al 1989, que es van incorporar al museu.
Potser la peça més famosa de les que van robar els assaltants de diumenge era la corona d’Eugènia de Montijo. Aquesta aristòcrata de Granada va ser l’esposa de Napoleó III. Diuen que d’entrada, el seu objectiu prioritari havia estat casar-se amb el Duc d’Alba, però com que la seva germana li va pispar el trofeu, va haver de conformar-se amb l’emperador de França. El cas és que l’afortunada dama, vint anys més jove que l’espòs, va esdevenir emperadriu i una de les persones més poderoses d’Europa. Va intervenir en afers d’estat, i per descomptat, va fer un cert seguiment del museu del Louvre, on va acabar la seva corona i el gruix de les joies dels diferents monarques del reialme -col·lecció en la qual els lladres es van firar ahir al matí. Pel camí de fugida, no sabem per quina causa misteriosa, van perdre la corona de la Montijo, que s’ha pogut recuperar i continuarà sent propietat del Louvre.
Tot plegat, el cop a l’orgull patriòtic de França ha estat enormement humiliant. La República veïna s’enorgulleix de dissimular, encobert sota les formes republicanes, un rabent esperit monàrquic. Que la vella seu reial / imperial hagi estat violada d’aquesta manera els resulta insofrible. Que s’emportin les joies de la corona encara més. Que entrin impunement a robar al millor museu del món, el que té més visitants i les peces més cèlebres, amb el permís del British Museum o sense, podeu comptar. Però que ho facin irrompent al saló del Rei Sol, símbol de poder radiant sense parangó, és clarament un insult intencionat. I que l’única peça alliberada en la veloç escapada dels lladres sigui la corona d’una arribista andalusa, doncs bé, no cal que us ho expliqui; ja us podeu imaginar com ho deuen estar passant ara mateix els pobres galls francesos, siguin borbònics o jacobins.
