Les eleccions catalanes a vista d’ocell

Si fóssim als anys 30, ara tocaria un cop d’estat. Ja sé que no es poden fer aquestes mimesis, i que no convé cridar mals temps massa extemporanis, però és curiós com els fets del 34 (l’empresonament i amnistia per al govern Companys, l’auge de la Falange i el cop d’estat militar del 36) semblen inspirar bona part de l’atmosfera actual (amb totes les distàncies i sabent que avui els sabres s’han canviat per les togues). Espanya és avui un estat que es debat entre la reforma profunda i el vigent lawfare on s’empresonen cantants mentre es fan discursos nazis amb el braç alçat enmig del carrer, culpant de tots els mals “el judío”, així, en singular i en plural.

Aquesta profunda crisi de la democràcia espanyola ve acompanyada d’un auge electoral de l’independentisme català que pateix, tot i així, d’un gran desconcert estratègic: l’any 2015 eren unes eleccions plebiscitàries que no van reflectir el suport del 50% de l’electorat, el 2017 es va fer el referèndum prohibit amb el resultat de presos polítics i repressió, i ara el 2021 es fan unes eleccions on l’independentisme supera per primera vegada el 50% i que, en canvi, no són considerades “plebiscitàries” com les del 2015. Tot plegat molt estrany, no troben?

Tinc la sensació que l’independentisme no sap com gestionar victòries, com ho va ser la victòria de l’1 d’octubre o la d’aquest mateix diumenge, o bé que no les considera victòries prou contundents. Segurament té a veure amb el fet que Espanya es troba en ple intent de rectificació, i que l’independentisme tampoc no se sent amb forces per a imposar ara mateix cap via que contingui la lletra “U”. La qual cosa ens du a una taula de negociació que molt probablement, quan es reprengui, comptarà amb membres del govern català d’ERC, de Junts i (en menor mesura) de la CUP. Pedro Sánchez ha de negociar amb això, i estic convençut que l’única oferta que pot fer és la d’un nou pacte de finançament. És a dir, tornar al 2012, quan Mas es va entrevistar amb Rajoy després de la sentència de l’Estatut, només que amb un Casado (si és que Casado aguanta) ara mateix favorable a revisar el sistema de finançament autonòmic. Un Casado que, per cert, ha començat a llançar dubtes sobre l’actuació estatal durant l’1-O. Alguna cosa passa.

Pedro Sánchez té aquest límit: probablement no es pot permetre proposar un referèndum d’autodeterminació, ni una nova reforma de l’Estatut que inclogui el terme “nació” (terme en el qual ell creu, de forma literal), però sí tal vegada un nou finançament. A l’altra banda, el futur president Pere Aragonès necessita posar damunt la taula l’amnistia i l’autodeterminació, i ambdues coses semblen difícils de conviure amb una simple reforma del sistema fiscal. I després venen els espectadors acreditats, és a dir la UE, el procés de votació del suplicatori i (encara més important) la sentència pendent del seu Tribunal de Justícia que podria invalidar la sentència contra els polítics independentistes. Rússia també s’ho mira, sí, és cert: de forma cada cop més explícita.

I aquest és el tauler actual, allí on Pere Aragonès ha de formar un govern que a banda de saber gestionar millor (i al qual prego que faci especial atenció en l’àmbit de la cultura i del coneixement) i de resoldre els problemes econòmics i socials derivats de la pandèmia, ha de trobar el seu discurs consensuat pel que fa a l’eix nacional. ERC és el nou interlocutor principal amb Espanya, de manera que ja no ho són els principals interlocutors de cada bàndol el 2017 (Puigdemont i Rajoy).

“Missió aconseguida”, en aquest sentit, però compte: Macià es va arribar a entendre amb Madrid per obtenir un Estatut d’Autonomia (que Cambó tant havia desitjat), i això podria fer pensar que només es poden fer reformes a Espanya quan els governs venen condicionats per les esquerres, però tinguem present que a Companys no se li va perdonar l’octubre del 34 per part del govern Azaña. Només va obtenir l’amnistia quan es va sumar a un Front Popular contra la dreta, sense cap compensació en autogovern ni en reconeixement de cap república catalana. La resta, com dèiem, ja va ser fer front a un cop d’estat. No vull cridar el mal temps, però els indults i les amnisties poden aixecar passions ja no tan somortes a l’Espanya més profunda.

Pot Espanya provar de reformar-se, per exemple, incloent-hi la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya? El meu espòiler diu que faran veure que ho intentaran durant uns mesos, o que faran veure que ho escolten i que ho intenten i que ho parlen, però que no. I que es proposarà una reforma del sistema de finançament, la qual cosa caldrà veure si és una proposta que el govern català “no pot refusar”. El xantatge serà el de sempre: “preferiu el no-res, les vies mortes, la possible vinguda de la dreta o de l’extrema dreta, o bé un augment dels vostres recursos que és d’on plora la criatura?”. Tant si s’accepta com si no, no hauran entès res si creuen que la criatura plora d’aquí. I, tant si s’accepta com si no, en els propers anys veurem com convocar referèndums unilaterals deixa de ser delicte de sedició: no perquè ningú hagi de canviar el Codi Penal, que ja ho veurem, sinó perquè la jurisprudència europea així ho deixarà establert. Millor que els referèndums siguin pactats, doncs: millor per a Espanya, vull dir. Només d’aquesta manera podrà incorporar, si ho proposa, una tercera resposta que inclogui els nous sistemes de finançament i caramels de maduixa amb nata que vulguin.

Calma, però: venen uns anys en què el diàleg serà la norma, i en què Pedro Sánchez podrà posar a prova la seva imaginació per a provar de resoldre el problema. Té el camp lliure i l’oposició desactivada, i només ha d’aconseguir controlar una mica els jutges, militars i grups feixistes parlamentaris i extraparlamentaris. Té, a més, un company de viatge com Podemos que en teoria està a favor del referèndum d’autodeterminació. I, com deia, té la “U” de l’independentisme català temporalment desactivada. És el gran moment per a un Cameron espanyol, i prometo que jo em deixaré sorprendre. Però també és el moment per comprovar si el que s’imposa és el meu espòiler: com a màxim, una proposta de nou finançament. Això últim seria llançar la patata calenta cap als polítics catalans, però també cap al PP.

Sense descartar, per cert, que el PSOE no acabi proposant absolutament res. És a dir, que molta taula però que al final ni una engruna de res. I és que, de fet, per què cal proposar res en un problema que ja està resolt, per a un procés que està “mort” i al voltant d’un conflicte del qual ja es pot passar pàgina?