Que l’única cosa que interessa al poder és convèncer el governat que està fent bé la seva feina es demostra una vegada i una altra en el tema de l’habitatge. La ministra del ram ha fet públiques aquesta setmana unes dades òbvies: que en el marc del lloguer els preus s’han vist reduïts allà on s’ha aplicat la llei. Unes dades tan òbvies com inútils i que fins i tot ens distreuen d’altres més essencials. Perquè és obvi que si la llei s’aplica els nous contractes no podran continuar l’escalada a l’alça de les rendes. Però clar, no sembla tan obvi que, com critiquen, alguna comunitat autònoma hagi decidit no aplicar-la. És que pot, o és que no volent fer-ho, l’aparell central de l’Estat no té mecanismes per obligar que es compleixi? Qualsevol de les dues alternatives és inquietant. I això més enllà del fet que la llei sigui un nyap que no resol el nus central del problema: no hi ha prou habitatge per a tota la gent que el necessita.
La realitat és tossuda i així el pitjor de tot és el que l’obvietat de les declaracions governamentals amaga: el nombre de contractes s’ha vist reduït cinc vegades el percentatge de reducció del preu del lloguer. La qual cosa vol dir que per a la majoria la mesura no sols no ha resolt la seva urgència, sinó que l’ha agreujada. Ara seran més les persones que competiran per una mateixa unitat en oferta, de manera que, com sempre, qui tingui menys estabilitat a la feina o menys ingressos, tot i no ser considerat vulnerable, es veurà clarament perjudicat.
En el cas de Catalunya la situació és encara més greu, si tenim en compte altres dades que han estat revelades pel darrer informe del Consell General del Poder Judicial sobre l’impacte que la situació econòmica té sobre els procediments en curs. Som la comunitat autònoma, juntament amb Andalusia, amb més execucions hipotecàries, la que més, i ara sí a distància de la resta, ocupacions il·legals pateix, amb la consegüent impugnació judicial d’aquestes situacions (no totes, perquè hi ha qui intenta resoldre la situació per vies “informals”, però sí un nombre significatiu) Som també el territori amb més desnonaments, amb més llançaments i amb més procediments per fallida d’empreses o empresaris individuals. Si afegim que és aquí on es desarticulen darrerament més cèl·lules jihadistes i on s’han instal·lat més infraestructures per al cultiu il·lícit de marihuana, crec que les altres competicions, on també som capdavanters i que sense dubte són molt més positives, queden una mica deslluïdes. Per no parlar, que ja s’ha fet prou, del nostre lloc punter en incidències ferroviàries.
Tot plegat ens torna a la casella de sortida: macro i microeconomia no van avui agafats de la mà, i els números no són indicatius de cap apropament entre una i altra; per la qual cosa particularment jo preferiria que no ens venguessin més fites històriques ridícules. Crec que fins i tot els més fans entre els votants socialistes comencen a estar fins al capdamunt de paraules. Les dades ja no suporten el més petit test de realitat.
