El pacte de la batllia de Barcelona ha mogut les pedres del fons del Moldova, com a la cançó de Bertolt Brecht. Tota la xerrameca de l’esquerra sobre aturar la dreta era falsa. No es tractava d’aturar la dreta, sinó la dreta catalana. Per catalana i no per dreta car també vol aturar-la el PP.
La dèria dels comunistes i afins d’identificar l’independentisme, amb la dreta, la burgesia, classe tradicionalment menyspreada per l’esquerra, ve de l’època a la qual ni tan sols es parlava d’independentisme, sinó de “nacionalisme”. Nacionalisme català, s’entén, car l’altre, l’espanyol, no és nacionalisme, sinó l’ordre natural de les coses. I com que es menyspreava la classe, es menyspreaven els seus ideals. Tanmateix, que la classe burgesa, com a classe explotadora, fos condemnable, si de cas, no implicava que també ho fos el seu nacionalisme. Tret, naturalment, que els crítics defensessin un altre tipus de nacionalisme. Però això era impensable als anys seixanta i setanta del segle passat, quan l’esquerra catalana i l’espanyola, molt agermanades, encara estaven sota la fascinació d’un ideal internacionalista que mai s’havia realitzat al món, a no ser les brigades internacionals a la guerra d’Espanya.
A poc a poc, d’ençà de la constitucionalització del franquisme en 1978, es va anar fent visible un nacionalisme, un independentisme no burgès i que sempre hi havia estat. Un independentisme popular, ciutadà i camperol, amb forta aportació de professionals. L’esquerra catalana va flairar aquest revifar del catalanisme i una part d’ella, ERC, va accentuar el seu tarannà independentista i ho va fer valer en la seva lluita contra la dreta, amb la seva tradicional ambigüitat. La resta de l’esquerra catalana, bàsicament socialistes i comunistes, continuaren aferrats al vell dogma de l’independentisme, caca burgesa, sense cap alternativa.
ERC, en canvi, dividida entre les seves dues ànimes, d’esquerra iberista o independentista catalana, no troba un lloc adient per a la seva trista condició. La seva lluita contra la dreta catalana no és compatible amb el seu tarannà independentista, tret que vulgui convèncer a la gent que a la futura República catalana independent, no hi haurà burgesos, cosa absurda. En conseqüència, confrontat amb un cercle “sanitari” (en realitat un cercle de foc) a l’independentisme, ERC no ha tingut cap alternativa que incloure-se’n per no morir, com l’escorpí. En canvi, l’esquerra de veritat, la de menys veritat i la dreta de pedigrí han trobat un confortable pal de paller, l’Espanya del lligat i ben lligat.
Hom pensaria que la rònega experiència dels pactes de la vergonya hauria d’haver obert els ulls als partits dits independentistes. Quan es tracta de barrar el pas a l’independentisme, els espanyols obliden les seves diferències ideològiques. Tots (els “plurinacionalistes” de Podem i els de l’Espanya eterna del PP) coincideixen en l’aferrissada defensa de la seva unitat de destí en allò universal. L’element dramàtic en aquest conte és que el bloc nacional-espanyol assoleix el seu objectiu en Catalunya amb el suport alternatiu d’un dels dos partits dits independentistes en contra de l’altre. I tots dos parlant d’unitat mentre fan el joc a l’espanyolisme a tot arreu.
Trias, al qual ha pispat l’alcaldia el PSC, defensa l’aliança de JxC amb el mateix PSC a la Diputació de Barcelona. El senyor Maragall apareix com a segon en la llista d’ERC al Senat, llista aliada a la de EH Bildu, però no a la de JxC i els de la CUP tornen a servir al rei a canvi de la paga.
El pacte barceloní, com tots els pactes, es fa amb condicions i, pot ser, clàusules secretes. La condició primera, posada pel PP ha estat foragitar Ada Colau del govern municipal. D’aquesta forma, el partit de la dreta es presenta davant tota Espanya com el seu salvador: ni separatistes, ni comunistes. El sacrifici dels Comuns, de votar i passar a l’oposició, s’ha fet amb la clàusula secreta que el nou govern deixi intacta tota la xarxa i estructura. O sigui, manteniment de l’estatu quo, els privilegis i la corrupció. El caps de la família, Ada Colau i Jaume Assens, tot i les seves promeses de fer un pas al costat, apareixen tancant la llista de Sumar a Madrid amb l’esperança de trobar algun lloc a la cort dels miracles.
I Barcelona, avançada d’Espanya.
11
1
