Cal reconèixer que el terratrèmol al terreny de l’esquerra és terrible: assistim a una evident ruptura, qui sap si irreparable, en dos blocs. Un, el que sens dubte encadena Pedro Sánchez i el PSOE amb Yolanda Díaz i Sumar més els seus apèndixs, Ada Colau, Compromís i Más País entre ells. L’altre, que es va configurant, agrupa Unides Podem i algunes forces que encara formen part del bloc d’investidura que va forjar Pedro Sánchez, però que cada dia apareix més distanciat de l’actual Govern central. Del que passi entre els dos blocs dependran moltes coses, principalment la que sigui la configuració de l’Estat els pròxims anys.
Tothom entén que el divorci entre Podem, que continua estant representat des de la distància per Pablo Iglesias, i Sumar, que ha irromput amb força en el panorama nacional amb Yolanda Díaz al capdavant, tindrà unes enormes conseqüències electorals. Però des de Sumar diuen gairebé indissimuladament que “portar de número dos en una candidatura a Ione Belarra o Irene Montero és gairebé com fer-se un tret al peu”: no hi ha els ‘morats’ en el seu millor moment de popularitat precisament. Sincerament, no veig possibilitats de reconciliació a curt termini entre les dues formacions a l’esquerra d’un PSOE que, en la seva aliança amb Sumar, busca la representativitat carismàtica de Yolanda Díaz, mentre que aquesta busca al socialisme l’organització i la implantació territorial de les quals ella manca.
Encara és més difícil saber què passarà entre el Govern de Pedro Sánchez i els seus aliats de Bildu i Esquerra, als quals s’acosta més dia a dia Podem, sens dubte amb l’objectiu final de formar una agrupació de partits capaç de confrontar-se amb la que Yolanda Díaz realitza amb Más País, Compromís, Ada Colau i altres formacions i agrupacions menors. Pedro Sánchez no roman indiferent a aquesta pugna naixent: molts dels seus ‘barons territorials’ abominen, perquè els seus electorats no ho entenen, d’aquell anomenat per Rubalcaba ‘Gobierno Frankenstein’, que apareix cada dia més dividit en temes que van des de la forma de l’Estat fins a les negociacions amb el Govern català, passant, és clar, per la llei del ‘sí és sí’ –que no és més que un emblema de les grans divergències generals—o per la confrontació electoral en algunes ciutats on, com passa a Barcelona, la disputa és gran i important.
S’han afeblit els contactes i els acords entre el Govern central i Esquerra? Fonts de la Moncloa admeten que és així, i recalquen que coses com la reivindicació per Pere Aragonés d’un referèndum d’autodeterminació “precisament en plena campanya electoral” no ajuden gaire. I em sembla que una cosa semblant passa amb Bildu, creixentment enfrontat pel poder amb el Partit Nacionalista Basc, que era i segueix sent l’aposta de Pedro Sánchez, mentre que el batasuno Arnaldo Otegi és la de Pablo Iglesias.
En aquest context, molta importància tindrà el que es digui a la ‘convenció municipal’ que el PSOE celebra aquest cap de setmana a València: el partit governant a tot l’Estat es juga molt a Sevilla, on ha de mantenir el seu actual alcalde davant del empenta del PP, oa la mateixa València, a Barcelona… oa Madrid, on la candidata governamental, l’exministra Reyes Maroto, compta amb molt escasses possibilitats de triomf davant del Partit Popular.
També em sembla significativa la festa de la primavera que Podem organitza aquest divendres a Saragossa. Allà coneixerem l’autèntica temperatura de les desavinences amb Yolanda Díaz, i és possible que s’agreugin els atacs contra els mitjans, en el sentit que des d’ells, diuen a UP, s’intenta aprofundir en l’abisme amb Sumar. Mentrestant, les enquestes, les que es publiquen i les que els partits utilitzen internament, es multipliquen i corren com a llebres per les muntanyes, pel que valguin. Perquè cap sondeig, sigui del CIS o privat, servirà per a gran cosa fins que no s’aclareixi el panorama tèrbol d’aquella esquerra-a-l’esquerra que tantes coses condiciona, entre elles la possibilitat, o no, que Pedro Sánchez segueixi governant al país.
6
2
