No estaria de més que incorporéssim el linxament com a modalitat esportiva nacional catalana, tenint en compte la destresa amb què els organitzem, els disfressem i els executem. Són tres fases d’un mateix procés l’objectiu del qual consisteix a destruir aquella persona que, pel càrrec polític que ocupa i per l’ascendència social que té, ha acabat esdevenint un escull insalvable per als seus opositors; opositors que no pertanyen només a sigles alienes. Ens en faríem creus, de les trames que s’ordeixen sota unes mateixes sigles en la lluita a mort de certes capelletes per aconseguir el poder d’un partit. A Junts per Catalunya, per més que es negui públicament, està passant això: hi ha el sector independentista (el de Laura Borràs) i hi ha el sector immobilista (el de Jaume Giró, Xavier Trias…), un sector, aquest, que diu que també és independentista sense adonar-se que independentista i immobilista són termes antagònics. No cal dir que aquest segon sector compta amb els poders fàctics catalans –tots tan idènticament immobilistes i conservadors com ho és Esquerra Republicana– alhora que malda per collar ben fort Catalunya, remenar-ne les cireres i fer realitat la mentida difosa pel PSOE segons la qual l’independentisme agonitza i el Procés és mort i enterrat. Per utilitzar la seva particular terminologia: “Ara toca fer bondat i deixar-se d’aventures que no porten enlloc”.
Caldria que responguessin primer a quin lloc han portat ells Catalunya, que no sigui la submissió a Espanya. La història, mal que pesi a aquest sector català, ens diu que és gràcies a ells i a la seva docilitat que Catalunya s’ha mantingut amb el dogal al coll al llarg de tants anys, empobrint-se a causa de l’escandalosa espoliació fiscal que pateix, i gràcies també a la legitimació permanent que han fet i que fan de l’Estat espanyol i de la seva administració de justícia. Ells, amb la seva divisa de ‘fer bondat’ i el seu odi a ‘la revolta’, han estat els sostenidors sistemàtics de l’statu quo espanyol que ha conduït Catalunya a l’asfíxia i a l’estat de submissió absoluta en què es troba.
La part bona de tot plegat és que aquesta situació, en comptes d’enfonsar el país, va fer vessar el got i va actuar com a revulsiu tot propiciant que la societat civil, no pas els partits, organitzés un referèndum per la independència que es va guanyar per golejada (a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat), un referèndum que els aliats catalans de l’Estat pretenen invalidar, desacreditar i enterrar sota una ‘taula de diàleg’ que no és més que una operació per dilatar el temps i un engany per fer-nos creure que s’ha eliminat el delicte de sedició, per més que, com sabem, el que s’ha fet en realitat ha estat quelcom més pervers, com és canviar-ne la denominació a fi de poder encausar, ara sí, tota acció independentista per petita que sigui. Ministra Maria Jesús Montero, desmentint ERC: “Els delictes tan greus que es van protagonitzar durant el Procés continuen essent delictes amb l’actual codi penal”.
Així les coses, tant l’Estat com el sector immobilista català necessiten eliminar de l’àmbit polític totes aquelles figures referencials que amb la seva sola existència qüestionen l’statuo quo i resten vots a la reedició del tripartit. No cal dir que, en aquest sentit, Laura Borràs, a banda del president Puigdemont, és la bèstia negra per excel·lència, la figura més odiada d’aquesta gent i la que malden per decapitar. Som, per tant, davant d’un altre judici farsa, com tots els vinculats a independentistes, destinat a revestir d’una pàtina de ‘legalitat’ el que no és res més que un cas de claríssima persecució política el veredicte de culpabilitat del qual està redactat de bell antuvi. La prova és que allò que la fiscalia –la fiscalia és l’Estat, la fiscalia és Pedro Sánchez– titlla de delictiu en la persona de Laura Borràs és exactament el mateix que podem trobar en tantes altres administracions (¿ens hi posem, a l’Ajuntament de Barcelona?), bàsicament perquè si un dia requereixes el servei d’algú i en quedes satisfet és obvi que la propera vegada que en tens necessitat no te’n busques un altre. Jo no tinc costum de canviar de lampista cada vegada que el necessito havent-ne quedat satisfet el primer cop. Òbviament, desconec la vida privada del lampista, i si un dia, com és el cas d’Isaías Herrero, principal acusat del cas Borràs, la policia descobreix que és drogoaddicte i que a casa seva falsifica moneda ja no el tornaré a contractar. El que és demencial és que un tercer utilitzi aquest lampista per incriminar-me a mi. Els lectors, tanmateix, poden estar tranquils, a ells no els passarà això perquè no es diuen Laura Borràs. De Laura Borràs només n’hi ha una, i és contra ella que s’ordeix una trama que permeti difamar-la, incriminar-la i esborrar-la com a figura política. Així va començar la persecució ferotge per fer-la fora de la presidència del Parlament que ha de culminar amb la sentència decapitatòria que ja està redactada a Madrid.
Arribats aquí, com fan els investigadors d’un crim, només ens hem de preguntar qui n’és el beneficiari. És a dir, a qui beneficia la persecució i el linxament de Laura Borràs. La resposta la saben fins i tot els nadons: beneficia l’Estat, beneficia el Partit Socialista i beneficia Esquerra Republicana. No oblidem que el mes de novembre de 2017, d’acord amb les directrius d’Oriol Junqueras, Esquerra va declarar públicament que “acatava el 155”, raó per la qual Carme Forcadell va dissoldre el Parlament. Com veiem, legitimació submisa i absoluta del botxí.
Una peça significativa del linxament de Laura Borràs ha estat el cas Francesc de Dalmases. N’hi ha prou de comparar l’acarnissament diari –ho remarco: diari– amb què se l’ha tractat amb el tracte merament testimonial que s’ha donat al cas Saül Gordillo, exdirector de Catalunya Ràdio, mitjà (com TV3) sota l’òrbita d’ERC. Observem també l’odi que destil·len les declaracions públiques de Marta Vilalta, portaveu d’ERC, erigint-se en fiscal, en jutge i en botxí de Laura Borràs (deu ser que ja coneixen la sentència), i negant que el judici tingui res a veure amb l’independentisme. Estan tan segurs de tenir-ho tot ‘atado y bien atado’ que ni es molesten a dissimular.
Però no en tenen prou. La trama contra Laura Borràs també inclou el linxament mediàtic. En aquest sentit, el linxament a què estem assistint aquests dies en els mitjans públics, Catalunya Ràdio i TV3, és tan escandalós, tan descarat, que les tertúlies, a més de recordar el Senat espanyol com a cementiris d’elefants polítics, estan farcides de comissaris que defineixen el linxament –linxament remunerat amb diner públic– com a “anàlisi política”. Per cert, no és malversació aquesta instauració del pensament únic en mitjans que es vanten de ser plurals? No és malversació i mala praxi periodística crucificar una persona en emissores públiques mitjançant la selecció prèvia d’unes veus entre les quals no hi ha ningú que defensi la víctima? Jo crec que sí, i molt greu. En alguns programes, fins i tot el seu responsable s’ha permès emetre un judici condemnatori de Laura Borràs. A aquest extrem hem arribat: fins i tot els mitjans públics catalans, alineats amb l’ortodòxia d’ERC i PSOE, actuen com un braç de la fiscalia.
Un partit que es diu independentista (i això val per a ERC, per a la CUP i per al sector immobilista de Junts), no pot legitimar la justícia espanyola. No pot fer-ho mai, perquè, amb relació a Catalunya, no és ni serà mai justícia. Només és un instrument de l’Estat per emmordassar i emmanillar el poble català i les seves veus més destacades. L’independentisme que Franco liquidava ahir en un voral, l’Estat el liquida ara als tribunals. És un mètode més civilitzat, sí. Però també més sibil·lí i efectiu. Per això cap partit que es digui independentista no pot legitimar mai la justícia espanyola sense caure en una flagrant contradicció que el converteix en aliat de l’Estat que l’oprimeix. Mentre no entenguem que som un sol cos i que tota agressió a un independentista és una agressió a tot el cos, la llibertat continuarà essent un somni.