Una cosa és guanyar concursos i una altra de molt diferent, fer bé la feina adjudicada. I, quan no es tracta de grans infraestructures que requereixin maquinària sofisticada, la implicació en el projecte és el més important. Tots coneixem persones que treballen en organismes públics que es lamenten de com estan de mal dissenyats els concursos. Es queixen que un sistema de puntuació rígid i poc pràctic els fa perdre proveïdors amb qui treballaven bé i els obliguen a entendre’s amb empreses a vegades llunyanes, sense coneixement del territori, ni de la llengua, ni de la institució. Això porta a una generalització de la picaresca del fraccionament dels contractes: qui encarrega la feina vol que la faci determinat professional perquè sap que complirà els objectius, i no vol complicar-se la vida. Per això s’abusa dels contractes menors. Per això i per amiguisme i altres interessos encara menys confessables. Males pràctiques que s’han d’evitar i castigar.
Però aquesta no és la història del cas Borràs. O almenys no és la història de en què s’ha convertit el cas Borràs, digne d’estudi per aprendre com es construeix una destrucció. Partint d’un afer menor –que s’haurà de demostrar en el judici–, s’ha teixit una teranyina on ha quedat atrapada la que era un dels principals actius de Junts per la seva capacitat de connexió amb determinat electorat. Segurament perquè ella mateixa tampoc ha mesurat bé les seves forces, s’ha aprofitat l’oportunitat per transformar-la d’actiu electoral en actiu tòxic. Relat a relat i polèmica a polèmica, ha quedat reduïda a un element que el seu partit ja tracta únicament com un problema. Només preguen que els esquitxi tan poc com sigui possible.
Mentre la resta de l’independentisme –excepte l’ANC i el Consell de la República– se n’aparta com de la pesta –en alguns casos, amb gran plaer–, Junts fa equilibris mal dissimulats. Fins al punt de decidir que Xavier Trias, l’actual tresor a preservar, no ha d’acompanyar al tribunal la presidenta del partit en el qual milita i pel qual es presenta per a l’alcaldia de la capital del país. I no és que a Trias li agradi més o menys Borràs. Els dos sectors de Junts que representen l’un i l’altre s’agraden més aviat poc, però no ha sigut el factor determinant. El que mana és que s’ha arribat a la conclusió –encertada o no, tant és– que l’alcaldable perdria vots si es fes una foto amb l’encara presidenta (suspesa) del Parlament.
Així és aquest tsunami. Arrossegats per la gran onada des del primer capítol, cap dels actors del serial s’ha plantejat qui hi guanya de debò.
26
14
