Una de les condicions que hauria de tenir qualsevol dirigent polític és la de saber interpretar l’estat d’ànim col·lectiu de la seva gent. Gairebé caldria fer un examen de la matèria. Qui l’aprovaria?
No cal ser un agut psicòleg per constatar que no és precisament la nostra una època d’esperança. El futur gairebé tothom el veu negre. Només repassant una mica allò que diuen i publiquen alguns dels més destacats observadors o pensadors europeus sobre la situació de les classes mitjanes del continent, sabreu del que parlo. El seu empobriment generalitzat a causa de la globalització de les darreres dècades, és un fet que pocs s’atreveixen a discutir.
Mentrestant, és clar, hi ha unes elits econòmiques, tecnològiques o funcionarials que sembla que visquin en un altre planeta. La classe política, sigui la que sigui, sempre els daura la píndola. És una aliança perversa, però necessària per mantenir els privilegis d’ambdues parts.
Catalunya, en tota aquesta història, és el parent pobre. No podem ser més desgraciats. A les misèries que compartim amb els altres veïns de l’escala europea, cal afegir-li el saqueig econòmic, lingüístic i cultural que Espanya practica amb nosaltres. La sensació d’ofec hom la pot percebre en qualsevol conversa que no sigui trivial.
Ningú que tingui responsabilitats de govern s’escandalitza en veure que els catalans tenim la mateixa renda per càpita de fa 25 anys, tal com va avisar la Cambra de Comerç de Barcelona ara fa un any. Som, deia en el seu informe, gairebé el fanalet vermell d’aquesta lliga continental. Tampoc cap dels mercenaris de la mesada pública, es posa les mans al cap quan sap que només el 17% dels joves de Barcelona empra el català de forma habitual.
Totes aquestes emergències són despatxades amb alguna declaració de to impostat i poca cosa més. Com que no creuen que aquestes coses puguin ser el detonant de res que pugui posar en perill la seva situació, ho relativitzen fins a arribar, en moltes ocasions, a la frivolitat. Diuen que no cal ser dramàtics i que hem de confiar en les “institucions”. La realitat, però, és que aquestes “institucions” cada dia hom les veu més com a un cau d’aprofitats de les quals mai ningú no en surt. Si cal, es canvien de samarreta, com els Espadaler, Samper o Campuzano. El caixa-cobri és la seva divisa.
Ben mirat, la política catalana ha esdevingut un anar tirant de la rifeta i els seus protagonistes pensen que no s’aturarà. La seva inconsciència els fa creure que ningú protestarà o es revoltarà. De moment, tenen la sort que l’entreteniment és pràcticament de franc gràcies a la tecnologia. Pensen que sempre podran tenir a la gent tancada a casa mirant una pantalla? Al llarg de la història, sempre les situacions convulses o violentes s’han esdevingut quan, al capdavant de les nacions, hi ha hagut ignorants, poca-soltes o curts de gambals que viuen al marge de les angoixes del carrer. Són els moments en els quals la ràbia col·lectiva, pren el poder. Pensem-hi. Ells no ho faran.
