Ningú de l’oficialitat política no vol parlar obertament de la pobresa. És clar, ens sembla un terme antic (gairebé bíblic) després de dècades i dècades de progrés en les societats occidentals. Els altaveus oficials van servir termes com inflació, vulnerabilitat, decreixement o risc d’exclusió social. Tot plegat, eufemismes per amagar una realitat que es viu dins els menjadors de moltes cases.
Les xifres es disparen. La setmana passada, un informe publicat per la Xarxa Europea de lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social en l’estat espanyol, afirmava que el 45% dels seus habitants viu molt a prop del límit de les seves possibilitats i un de cada cinc, el 21%, ja està instal·lat en aquesta situació. No crec que les dades referents a Catalunya siguin gaire diferents de les que apunta l’estudi en qüestió. La pobresa ja viu entre nosaltres, tot i que encara de forma poc visible, car ningú no explica públicament les pròpies misèries per arribar a final de mes.
En els darrers dos o tres anys, han augmentat les notícies sobre que moltes llars catalanes sacrifiquen la cistella de la compra per poder pagar el lloguer de casa. Abans un sostre que menjar en condicions. Aquesta és una de les fórmules per camuflar les penúries. Sempre pensem que només és pobre aquell que dorm al carrer. Però, en realitat, tenim ja una pobresa estructural escampada entre bona part de la població i tothom sospita que no serà una cosa de quatre dies.
Parlar d’aquestes coses, vol dir també haver de parlar de solucions. Ho fan els dirigents polítics? De tant en tant, podreu escoltar alguna declaració amb aire paternalista on genèricament es refereixen al “patiment de la gent”. Quan qui fa aquestes declaracions és algú que porta dècades i dècades vivint de la mesada pública que mai no falla, resulta impossible veure en les seves paraules un bri de sinceritat.
Les receptes per esmenar-ho sempre són les mateixes: prometre uns ajuts públics als més desfavorits que sempre són insuficients i un calvari burocràtic. Proveu si no concertar una “cita prèvia” en una oficina del SEPE a Barcelona. Si la demaneu un dilluns i teniu la sort que us la donen, serà pel divendres a l’oficina de… Berga! Quan veus aquestes coses, no costa gaire entendre que el sistema fa aigües pels quatre costats i només s’aguanta perquè ens hem convertit en una societat que només aspira a poder sobreviure. És el millor escenari per perpetuar el silenci dels discrepants i evitar la protesta. Paguem abans que rebel·lar-nos.
Amb tot, comença a estendre’s la sensació que som davant d’una mamella seca. Les costures de la capacitat econòmica de l’estat espanyol es van esquinçant. Els seus recursos ni són il·limitats ni podran camuflar la pobresa creixent. Què passarà? Mentre qui gestioni aquesta situació no tingui cap altra intenció que prometre coses impossibles, anirà covant-se la sensació d’estafa. No volen anar més enllà d’un discurs fàcil perquè confien que al poble, només amb un plat a taula, el mòbil i Netflix el poden controlar. Així, no és estrany que els barruts inconscients que controlen els poders de l’estat, aplaudeixen que Felip VI es passegi fa quatre dies entre milionaris en el Saló Nàutic, mentre la meitat dels seus súbdits gairebé són pobres. A Espanya no va triomfar la democràcia, ha triomfat la cleptocràcia.
12
5
