Avui se celebra el dia de la meitat de la humanitat, fins i tot de totes aquelles persones que, dins de la tal meitat, pensen que no hi ha res a celebrar, perquè fer-ho significa acceptar que la resta de l’any és de l’altra.
Jo formo part de la meitat femenina. El meu sexe m’ha significat claríssims avantatges (ser mare, el miracle inefable) i alguns inconvenients, tot molt equilibrat, potser gràcies a haver nascut en la part més civilitzada del món, on cap dona té més impediment per arribar a ser el que vulgui que acceptar que qualsevol conquesta implica una renúncia.
Soc l’altra part, gloriosament diferent, de la única conjunció que fa possible la vida. Perquè es digui el que es digui, sols hi ha dos sexes i cadascú de nosaltres és el fruit de la seva fusió. No existeix altra possibilitat, com diria l’ecologisme, que escoltar les lleis de la natura. I en això al feminisme “clàssic” li ha sortit un enemic intern en el discurs que afirma que això dels sexes és pura opinió. Que ja és dir.
No crec en quotes, ni en sostres de vidre, ni en invisibilitats. No vull discriminacions positives que explicitin una vulnerabilitat que, com a dona, no accepto. Prefereixo planerament, que el codi penal caigui sobre qui mati o lesioni una persona, sigui ell o ella, sigui ella o ell. Senzillament la prevalença sobre el vulnerable és inacceptable en un món, el nostre, on la força ha deixat de tenir un paper protagonista. I justament, aquest fet, la irrellevància actual de la força física, ha permès que a la justícia, la política, la direcció de les empreses o la navegació aeroespacial ja hagin arribat les dones, quan fa tan poques centúries era impensable que prenguessin l’espasa per a anar a matar enemics. Perquè el feminisme no reivindica ser a l’obra, o a la mina i demana sense gaire èxit les vocacions en el món de la pesca o el camp. Massa esforç físic per a tan poca teca. I si les jugadores de futbol cobren menys que els jugadors, ¿haurem d’imposar-nos sobre l’oferta i la demanda quan no ho fem a l’inrevés, en el fet que les “influencers” cobrin menys quan són ells?
La bretxa no és avui altra cosa que el fet que la dona fa en aquesta vida més coses (i quasi totes bé) que l’home. El seu cervell, inclòs el reptilià, porta mil·lennis fent-ho. Potser un dia serà igual de simple que el mascle. Perquè tot està per fer i tot és possible, fins i tot equivocar la intenció i l’acció. Mentre tant, celebrem el dia de l’altra part de l’altra part.
