Pares i mares d’entre 50 i 60 anys, que s’han passat la vida deconstruint-se i refent rols per limitar el masclisme –seria il·lús pensar que hi estaven posant fi–, són considerats boomers antiquats pels fills, que es passen el dia enganxats a TitTok o a plataformes d’estríming escoltant música sexista. Paradoxalment, això passa mentre els carrers s’omplen cada 8-M de noies decidides a acabar amb l’heteropatriarcat. Noies més lliures que les seves mares –que ja van ser més lliures que les àvies, criades en ple franquisme–, moltes de les quals es neguen a depilar-se, a posar-se sostenidors, a definir-se sexualment i a acceptar la monogàmia com a fórmula prioritària per les relacions de parella. I, el divendres següent a la nit, els mateixos carrers s’omplen de noies –segurament unes altres noies– vestides de manera hipersexualitzada per a la festa: lliures perquè els pares no els ho impedeixen, però esclaves d’uns codis estètics que refloten el masclisme.
Totes aquestes contradiccions tenen molts canals per transmetre’s, però pocs són més efectius que els algoritmes de les xarxes socials i les plataformes per escoltar música en estríming. Una estudiant de la UPF s’ha posat a comptar-ho i ha comprovat que el sexisme en la música no només no ha disminuït sinó que ha augmentat mentre el relat del feminisme renaixia i assolia l’hegemonia com a políticament correcte. La potència dels algoritmes que persegueixen la viralització fàcil i ràpida, la més rendible en qualsevol terreny, n’és la causa.
No serveix de res que el pensament aparentment dominant penalitzi el sexisme. El que és dominant de debò és el que passa als algoritmes. El que decideixen, per a tot el món occidental, empreses situades a Califòrnia sense cap control real, i més ara que aquest feu dels demòcrates ha passat a les files del trumpisme al mateix ritme que el president dels Estats Units els ha retirat els pocs filtres que havien de passar. Passa amb les xarxes socials, amb la música per estríming i amb els continguts dels mitjans de comunicació, on Google decideix què arriba als lectors i què queda invisibilitzat, amb uns criteris que premien el més frívol, el més estrident, el menys interessant. Europa, que ara corre a abocar milions atropelladament a la tecnologia i la IA, ha badat durant dècades i no té una alternativa ni eines per limitar el poder d’aquestes companyies opaques, que a més a més a penes paguen impostos. Un fracàs que es pagarà car.
