Es diu Laia. Viu a Copenhague fa uns dos anys. És de Barcelona. Estudia una d’aquestes coses tan de moda: màrqueting lligat a l’anàlisi de dades. Es guanya la vida a un restaurant del port de Ny Havn, on en aquesta època fa un fred que pela. Cobra un petit ajut del govern danès i lluita per tirar endavant. De Catalunya, el que més enyora és el sol, la llum, els horaris mediterranis, la família. De la resta, res. Òbviament.
Té claríssim que a Catalunya no tindria les oportunitats que pot tenir a Dinamarca. En primer lloc, les lligades a la qualitat dels estudis, a les sortides laborals. En segon lloc, pel fet de ser dona, que a Catalunya es cotitza per sota dels homes, com a la resta de la península ibèrica. Aquí alguns es pensen que són més europeus que els de Jaén o d’Astorga, però no, en aquesta i altres qüestions som clarament espanyols. Per desgràcia, sí, i per desídia, també, però espanyols.
Busquem algunes dades? Vinga, va, que es noti que som un país en el qual la cultura i l’educació són fonamentals… Catalunya és el segon territori del Regne d’Espanya (colonial, en el nostre cas) per població. Però és el cinquè territori en despesa pública per habitants. Fins aquí, culpa de Madrid… Pel que fa a despesa pública en sanitat, estem a la cua d’Espanya i llunyíssim d’Euskadi, Navarra, Astúries o Extremadura.
I ara anem a educació. Líders, els de sempre: Euskadi i Navarra, que si jo estigués al seu lloc, tampoc no voldria la independència ni en el pitjor dels meus malsons.
En educació, Catalunya se situa en la desena posició d’entre els disset territoris espanyols. Pel que fa a cultura, millor no perdem en el temps en les xifres, fa més pena que altra cosa. Pels diners que hi dediquem i per la qualitat miserable dels projectes i les realitats. Això sí, cada any, per Sant Jordi regalem roses i llibres, què més podem demanar, oi?
Que siguem el segon territori el població i el cinquè en despesa pública és culpa de Madrid. Una injustícia flagrant, un abús, una presa de pèl i tot el que es vulgui. Que en l’educació o la sanitat o tantes altres coses estiguem per sota de la desena posició del rànquing de les estafes d’Espanya només és culpa dels governs catalans i dels catalans que permetem aquesta mena de desgoverns.
I tornem a la Laia de Copenhague, una noia real, amb una vida real, que en una estona em va fer tocar de peus a terra. Si vols una educació pública d’altísssima qualitat, ves-te’n d’Espanya, cosa que ara inclou Catalunya, esperem que per pocs anys. Ves-te’n a l’Europa de qualitat, que paga impostos similars als nostres i gestiona els pressupostos amb una qualitat a anys llum de la nostra, de la catalana i l’espanyola. Ves-te’n a un país amb polítiques públiques serioses, amb participació ciutadana seriosa, amb controls ciutadans seriosos, amb visió a mig i llarg termini i amb menys rucades electoralistes que duren menys que un castell de focs.
Si vols un futur, ves-te’n a un país on l’educació i la cultura siguin la prioritat. I no pateixis, la resta vindrà sola: carreteres, trens, metros, bicicletes, feina, serveis socials… Tot comença en l’educació, cosa que a Catalunya sabem perfectament, però fem veure que és culpa dels altres. L’educació obre totes les portes del futur, totes. Només cal tenir paciència, invertir sàviament, no canviar els plans educatius cada dos mesos, fomentar la llengua i cultura pròpies de veritat (sense tantes tonteries polititzades), generar polítiques d’igualtat, fer museus de veritat, construir biblioteques del segle XXI, ajudar els joves a començar les seves vides adultes… I això funciona sempre. Funcionaria a Catalunya, a Nova Zelanda, a Finlàndia, a Dinamarca o fins i tot a Madrid, invariablement. Perquè no falla ni ha fallat mai en la història. Quan un país aposta en ferm per l’educació, aquest país progressa sí o sí. I si a sobre aposta per la igualtat d’oportunitats veritable, entre dones i homes, encara progressa més.
Per això la Laia té enyorança del sol i del clima català, cada dia més subtropical, però no de la resta. Com a dona i com a jove, a Copenhague té més futur i més oportunitats.
Culpa de Madrid? Aquesta vegada no. Culpa nostra, al 100%. Gestionar una autonomia no és com gestionar una joguina teledirigida, hi ha molt marge per fer certes polítiques. Aplicant prioritats, sens dubte, però hi ha marge. Problema? Que ens hem fet tan, tan espanyols, i a vegades ens pensem que som tan, tan diferents, que no ens n’adonem de l’autèntic problema: que tenim i patim la mateixa política, amb diferents marques i noms propis, però la mateixa política.
I qui en dubti, que repassi tot el que va fer la Mancomunitat, a principis del segle XX, amb moltíssims menys diners que la Generalitat però amb moltíssimes més idees i moltíssima més visió de prioritats i de futur.
16
7
