La darrera visita del rei castellà, Felipe VI, a València ha estat tota una declaració d’intencions. Els reis no acostumen a parlar gaire en públic, o almenys no pel seu compte, llevat dels discursos en la famosa “llengua de fusta” dels polítics, que ni diu res ni significa res, sempre solemne, sempre buida de significats, sempre amb un exèrcit de periodistes cortesans disposats a subratllar i exaltar un parell de frases rodones que poden semblar intel·ligents o històriques.
Per això mateix, els bons cortesans i mals periodistes s’han d’exercitar en la dificilíssima tasca d’interpretar els gestos, els detalls del vestuari, la cara de pomes agres o qualsevol bajanada protocol·lària que pugui amagar un missatge més o menys subtil per als súbdits.
Aquest no és el cas del Borbó. Pel que fa a la gravíssima crisi institucional valenciana, que avança en paral·lel a la grisa i espessa gestió del desastre des dels governs central i regional o “mazònic”, se l’entén perfectament. No calen ni subtítols. Senzillament, està ocupant l’espai que li correspondria al govern espanyol, més paralitzat i catatònic del que sembla. Senzillament, està fent d’oposició al govern i a Pedro Sánchez, lligat de mans i peus per un setge judicial i mediàtic molt eficaç.
Primer moviment: el rei es queda i aguanta quan el president se’n va, amb la cua entre cames, un error de dimensions colossals. Segona jugada: el rei va a visitar els militars pel seu compte, com si l’exèrcit fos seu, cosa que segurament pensa. Després, un altre recorregut per les zones del desastre. A continuació, el rei va al funeral oficial sense el president, que es torna a equivocar i a deixar buida la porteria. I al final, el rei va a fer el vermutet del diumenge 22 de desembre a Catarroja per rematar la feina, com si fos una sortida familiar innocent i amable, més o menys relacionada amb el sorteig de la loteria, sense avisar ningú.
Són massa casualitats.
Felipe VI va per lliure i té una agenda política pròpia, just el que no hauria de tenir i el que no tindria, per exemple, si fos rei d’una monarquia parlamentària rigorosa, com la britànica. Es comporta, més aviat, com el rei d’una monarquia bananera, capità general dels exèrcits i líder de l’oposició al govern democràtic espanyol i els seus esmaperduts aliats. Ja no guarda ni tan sols les formes: està ocupant tots els espais que la crisi política, la revolta judicial i la paràlisi governamental li ofereixen en safata de plata.
Ell sí que és el bo, el que està al costat dels seus súbdits, especialment d’aquells que tenen ànima de súbdit, que no són pocs a les Espanyes i una petita minoria a les Catalunyes.
El contrast amb l’exèrcit de Pancho Villa de la política espanyola, inclosa la subordinada política catalana, és espectacular. En termes d’imatge, per començar: és un home alt i ben plantat, madur, però en el seu punt just, l’uniforme militar li queda d’allò més bé… Només Pedro Sánchez li pot fer la competència en estilisme masculí. Però també destaca per la seva capacitat per posar-se per damunt de la tropa política sense massa esforç, més enllà del bé i del mal, un autèntic pare de la pàtria per comparació amb tot aquest exèrcit de caníbals, aprofitats, trepes i actors secundaris en què s’ha convertit la política hispànica.
No és un cop d’estat clàssic, per al qual no hi ha marge a Europa, però s’hi assembla força i té molt recorregut al davant.
L’agenda Felipe va obrint-se camí, tot i que no sigui prou valent per anar a Girona o per passejar-se per Catalunya a pit descobert. Tanmateix, va guanyant per golejada, acompanyat d’un desplegament mediàtic fet a mida, dedicat en cos i ànima a destacar totes les virtuts que no té i a amagar sense manies tots els merders que l’acompanyen i les fosques realitats d’una monarquia encarcarada, mal avinguda, mal divorciada i sense cap mena de capacitat d’empatia ni visió d’estat ni de res. Pura façana, però ben il·luminada per enviar persistentment un missatge als seus súbdits: quan tot us falli, no patiu, que aquí hi ha sempre el rei. Vindria a ser la “lucecita del Pardo” que mai no s’apagava, la d’aquell general -autèntic avi polític de la monarquia borbònica- que mai no es ficava en política… Això, a Espanya, agrada molt i no falla mai.
