Fantàstic. Ja tenim una mani, de 10.000 a 80.000 persones, que justifica i emmascara la beneiteria d’un país que bloqueja l’ampliació del seu principal aeroport, que no vol que jugui a la primera divisió mundial i que prefereix que aquestes coses les facin a Madrid. Més brillant, impossible.
L’any 2030, o potser el 2040, és possible que tinguem en cartera una inversió públicoprivada, decidida a Madrid, òbviament, per reconvertir l’aeroport del Prat en una mega-terminal de globus aerostàtics, de dirigibles sostenibles, de patinets elèctrics o de bicicletes voladores. Serà l’enveja de tot el planeta, sens dubte, perquè estarà connectat amb una xarxa de trens i tramvies elèctrics, que òbviament no consumiran energia de procedència nuclear ni eòlica ni solar ni de cap altra font que pugui semblar poc sostenible: no descartem que sigui a pedals, ja que no serviran per a llargues distàncies.
Evidentment, el Tarradellas-Prat estarà envoltat de basses plenes d’ànecs i altres bestioles que es traumatitzarien profundament si els traslladessin a dos quilòmetres del seu hàbitat. Per descomptat, al voltant d’aquest paradís s’hi instal·larien milers d’horts acuradament conreats amb les tècniques més respectuoses amb la natura, gaudint d’un espai silenciós, sense soroll d’avions ni de cotxes, de manera que en poc temps Barcelona gaudiria del primer aeroport vegà del planeta, el primer aeroport sense avions de la història. Impressionant, oi?
Això és el decreixement, per a qui es vulgui creure el conte: ho aturem tot, ho tanquem tot, i de forma màgica continuem progressant i essent competitius i generant riquesa i ocupació i el que més convingui. Ah, sí, i sous dignes i oportunitats per a tothom, només faltaria.
Però hem caigut en un formidable parany. El d’aquells que ens diuen que l’aeroport de tal o qual ciutat europea ha renunciat a ampliar-se… perquè ja no pot ser més gran, que no és el cas del Prat. El d’aquells a qui els turistes els fan una mica de fàstic, però no pensen que no per força un aeroport potent ha de ser per a motxil·lers i turisme low cost, que sí, sens dubte, és la nostra ruïna econòmica i social: el turisme desbordat és una màquina que no deixa res al seu pas, extractiva i destructiva, pura terra cremada.
Però hi ha alternatives intel·ligents al model turístic massiu que ni tan sols es posen damunt la taula…
En qualsevol cas, Barcelona (i amb ella, Catalunya) està apostant per situar-se a un lloc còmode de la segona o tercera divisió mundial, atrapada en una falsa elecció (o aeroport o medi ambient), en càlculs partidistes a curt termini, en vols de gallina arran de terra.
Per una vegada que des del Madrid públic i privat (AENA) es plantegen invertir a Catalunya una pasta (que prèviament hem posat nosaltres, euro a euro), aquí resulta que decidim que millor que la inverteixin a Madrid, que segur que allà els fa més falta. I a sobre no qüestionem res de res sobre el sistema de gestió dels aeroports espanyols, I ens quedem tan contents, amb els nostres ànecs, la nostra Ricarda, els patinets i els horts urbans, que no són incompatibles, clar que no, però que formen part d’una trampa i d’una manca de visió de futur i de lideratge de país absolutament esfereïdores.
Preparem-nos per lamentar amargament, les pròximes dècades, que Barajas s’enlairi, mentre Catalunya s’acomoda per passar una llarga migdiada política, econòmica, cultural i social. Preferim veure com s’enlairen els ànecs que no pas els avions…
