Tot va començar amb un “maisentit” en un país que ha sentit de tot. Mai un MHP havia estat xiulat i a un camp de fútbol, terreny sacrosant del catalanisme fervorós, supraclassista i representatiu de la “Catalunya sencera”. Només “Els segadors” va apagar els xiulets en un cas palmari d’ús de l’himne com a silenciador. Però la xiulada hi és, encara que els mitjans no l’hagin reproduït, ni tan sols esmentat. Silenci sobre silenci.
Tanmateix, els màxims governants no gosen sortir al carrer per por a ser escridassats, xiulats o interpel·lats, perquè la gent els ha perdut el respecte. I no poden anar als actes que els fascinen, inauguracions, homenatges, premis, sepelis. Fins i tot, Oriol Junqueras té assignada escorta, encara que no sigui governant, almenys que se sàpiga. Amb la seva escorta, mentre el MHP s’enduia la xiulada, Junqueras sortia triomfador en unes eleccions del seu partit en les quals era l’únic candidat. Els militants podien votar el candidat o votar en blanc; una prova de pluralisme. També podien no votar, car l’ésser humà és lliure. Però no podien votar no, car l’ésser humà és lliure, però no per fer el que li roti. Entesos?
El resum de l’elecció l’han fet a correcuita el flamant nou/antic president, que considera el republicanisme enfortit amb la seva elecció i la portaveu que veu obert i expedit el camí cap a la independència. Per alguns malpensats i pitjor parlats els resultats són magres. Menys del 44% de suport al tàndem, Junqueras/Rovira, vells coneguts de la parròquia, capaços de fer mans i mànigues amb els estatuts del partit, és un fracàs. I un fracàs a la búlgara és un fracàs doble.
Per refutar aquesta odiosa insinuació, el partit compta amb uns mitjans de comunicació fidels que van interpretar els resultats de les eleccions amb càlculs diguem corregits: el tàndem va ser votat pel 87% dels militants, que sembla fort fins que es recorda que era el 87% del 42%, o sigui, res; tres mil i escaig. Ridícul pels que volen representar el 80% dels catalans. Els mitjans no són molt bons en la tasca de claqué. El ditirambe no té gaire auditori. Són bons, en canvi, en la tasca d’atac; si agafen una presa, no la deixen anar, tornen i tornen que per això són diaris i en fan competicions de qui assetja més i millor. Els van les subvencions. A més assetjament, més linxament públic, més campanya bruta del periodisme de partit i claveguera, més subvencions, més publicitat, més diners per tranquil·litzar consciències.
Aquesta qüestió de les subvencions, publicitat, campanyes o qualsevol altra guingueta ha esclatat als nassos del govern que estava capficat amb el repartiment de càrrecs i llocs menors de l’organigrama, vacants amb motiu de l’abandonament de JxC. L’escandalosa arbitrarietat dels criteris de repartiment indigna a tothom, sobretot als (comparativament) damnificats. La culpa, ja se sap, és de les xarxes socials, sobretot de Twitter, una mena d’universal pati de veïns on tothom parla a tothom de tothom. Cal fer alguna cosa, no es pot permetre que tothom opini sobre el que vulgui. S’ha de distingir entre la llibertat i el llibertinatge. Què passa amb la llei mordassa? Simplement, que no es derogarà ni tan sols es reformarà. I el gobierno és de esquerra, fins i tot d’extrema esquerra.
El govern ha abandonat tota pretensió d’independència o l’ha ajornat fins al canvi climàtic. Volien concentrar-se en el repte de governar una Catalunya democràtica, verda, feminista i socialment justa, cap a la independència. A un any i mig de la inauguració de la nova etapa republicana s’ha fet per la independència tant com per la governança: res. I, pel que fa a l’esdevenidor, les coses semblen encara més esquerpes, estretes, fins i tot impossibles, amb l’actual composició del parlament davant un govern sense cap projecte que no sigui la lluita darwiniana per la seva supervivència.
S’apropen eleccions. I municipals, la base del poder dels partits que els mitjans continuen anomenant “partits independentistes”. Les arrels de la partitocràcia estan en la política local. Sentir al candidat Rufian en un míting en el municipi que vol regir, encara que no sap ni com s’escriu, ens duu en flashback a l’època del caciquisme del segle XIX, quan es parlava dels diputats “cuneros” en temps del Comte de Romanones i dels diputats “paracaigudistes”, d’ençà que es va inventar l’aviació.
46
19
