Ja fa uns dies de la resurrecció de Joan Carretero des de Puigcerdà, amb un projecte teòric i sentimental que ofereix una via a la independència per la ruta més difícil, muntanya amunt, com les cabres, a dos dits de l’abisme. Una via tan poc prometedora com realista, anunciada a una entrevista El Món i rebuda amb un silenci sepulcral.
“Parlament lliure” parteix d’una observació empírica tan sòlida i indiscutible com la poma de Newton i la llei de la gravetat: no es farà mai la independència des d’un Parlament autonòmic. Si la volem, s’haurà de fer des de fora. Vaja, sense dir-ho, una esmena a la totalitat del procés: ni “de la llei a la llei” ni punyetes. O tirem pel dret o ens florirem en aquest embús.
Si vols fer alguna cosa, sempre cal veure qui paga i qui mana. El Parlament català, la Generalitat, els consells comarcals, els ajuntaments, els partits polítics… Tots depenen de les lleis i dels diners d’Espanya. Hi ha algú que encara es pensi que Espanya es deixarà suïcidar, pagant ella la festa? Per favor. Encara que els diners siguin catalans, són a la butxaca espanyola i el poder de veritat és a Madrid. I si fallen les trinxeres dels paramilitars, els espies, la banca controlada, els col·laboradors obscurs, l’espoli fiscal i els parajutges, sempre quedaran els tancs. Aquest és l’esquema estratègic, d’una lògica inqüestionable, tot i que no és gens clar que tinguin forces per portar-lo fins a les darreres conseqüències. Espanya potser sí, però Europa no es pot permetre una nova Gaza en territori europeu: no hauríem d’oblidar això si volem veure tot el terreny de joc i el preu de cada jugada.
Clar i català: anar al Parlament autonòmic és perdre el temps. La diagnosi és impecable, però el problema etern, realment fotut, és: i ara què fem? I qui ho fa i com? En això, les respostes de Carretero flaquegen, són voluntaristes i vagues. Per ara no se’n pot esperar gaire més, ja ho anirem veient. No està malament per ser un primer moviment, a veure si sona el flabiol. De moment, però, silenci.
Al rerefons hi ha el partit de l’abstenció, confús i poc operatiu, però molt tossut i decebut i amb una emprenyamenta còsmica. Mentre que els partits sistèmics esperen que tots aquests abstencionistes es cansin o es morin, els aspirants a entrar a la partida van directes cap a aquesta immensa bossa que podria capgirar-ho tot si es mobilitza. En això no s’equivoquen: qui sàpiga tocar la tecla adequada i guanyar-se’n la confiança, cosa dificilíssima, té una oportunitat i de les grosses. En aquest terreny, el sistema processista, anestèsic i autonomista no hi té res a fer.
“Parlament lliure” s’afegeix així a la típica fase de fragmentació que pot desembocar en el clàssic guirigall a la catalana, tan nostrat, o en una lucidesa ara mateix impossible, la que condueix a la unitat estratègica per damunt de les diferències.
De moment tenim una via Ripoll i una via Puigcerdà, totes de muntanya, en la tradició més èpica del país, una dintre del sistema espanyol i l’altra des de fora, la de Carretero. També en tenim dues o tres més, molt diferents i molt de Barcelona, de la Barcelona que no funciona com a capital catalana, a més de les vies processistes, que tothom sap on acaben. No n’hi ha cap de Països Catalans, perquè encara que sud enllà, nord enllà i mar enllà també es fan coses prometedores, aquí no ens n’assabentem i ens la porten ben fluixa. Un error estratègic descomunal, per cert. I per si faltava alguna cosa, tenim el Consell de la República, en representació de l’apassionant món dels zombis, a més d’altres plataformes que no se sap ben bé ni què són ni on van, més enllà de la retòrica gastada de sempre.
Posats a fer, no estaria malament tampoc que apareguin projectes de les Terres de Ponent o de l’Empordà o del sud. És el moment: la ressaca final del procés, el caos, la divisió, la fragmentació, els personalismes nous o vells, el castell de focs… Hem de passar aquesta adolescència i mirar de no prendre-hi més mal.
En qualsevol cas, es comença a dibuixar un nou terreny de joc, amb noves dinàmiques, sense oblidar el perill evident que acabin en un festival de cosetes mig vives, mig mortes, que és l’escenari ideal per al poder espanyol. Tot depèn dels abstencionistes, dels emprenyats, dels frustrats, dels tossuts. I de si passen de l’abstenció electoral a l’abstinència de tot allò que ens lliga a Espanya i del “nosaltres sols” al “nosaltres junts”. Aquesta és la clau.
