Tuvo tres flechas en la mano el Inca,
y, alegre, a la tercera preguntó:
—«Amiga fiel, envenenada flecha,
di, ¿qué me pides hoy?»
—«Fuerte guerrero de infalible pulso,
de bravo corazón,
te pido sólo atravesar el pecho
de vil conquistador».
Manuel González Prada
Per no pecar –tant, almenys– d’arrogància, m’agradaria començar per presentar-me. Soc la Paula Dreidemie, una immigrant argentina a Barcelona que la setmana passada es va fer viral a les xarxes gràcies a un vídeo de Barcelona Secreta. A l’infame vídeo surto dient que intento evitar tant com puc les zones més catalanes de la ciutat, que penso que els catalans són espanyols (“i una versió fins i tot peorcita“) i que prefereixo anar a les zones de Barcelona amb una gran afluència d’immigrants. Encara que l’edició del vídeo estigués feta amb intencions sensacionalistes i incendiàries, és veritat que evito les zones més purament catalanes de la ciutat i espero, en aquesta llarga nota d’opinió explicar la meva perspectiva a qui interessi.
El 2010 l’escriptor francès Renaud Camus tragué a la llum una compilació titulada El gran reemplaçament, en què diu: “Tens un poble i, en l’espai d’una generació, tens un poble diferent”. Camus parla del perill que, segons ell, es presenta amb la migració en massa cap a Europa des de països del sud global, sobretot els països del nord de l’Àfrica i Àsia, els canvis demogràfics que això representa, que ell veu com un “genocidi de la raça blanca”. En aquest llibre s’utilitzen termes com “ocupació” i “colonització” per parlar de les persones migrants, i es fa èmfasi en la falta d’”adaptació” d’aquestes a la cultura i tradició europea de cada regió, incloent-hi les diferències de religions i llengües.
Fa poc més d’una setmana vaig sentir per primera vegada el terme “catalanofòbia” i vaig sentir el mateix que quan vaig sentir parlar del gran reemplaçament. A la base tenen moltíssimes característiques en comú: els catalans són un grup de gent blanca, europea i rica (són la segona regió més rica d’Espanya, i Espanya va tenir, segons The Economist, la millor economia mundial el 2024) que intenten, enfrontats a la migració, representar-se com una minoria en perill de desaparició.
La història catalana ajuda mínimament a reforçar aquesta visió dels catalans com a “minoria”. Els colons catalans el 1400 havien aconseguit prendre el control d’una enorme part del Mediterrani, de manera que el català es va tornar una de les llengües més parlades de la regió. Però aquestes conquestes van perdent-se a poc a poc gràcies a la unió de les corones de Castella i Aragó i a la subsegüent integració del castellà als territoris controlats per Catalunya. És important aclarir que aquestes regions no van ser forçades a parlar castellà, ni estava el català prohibit, sinó que el català simplement va perdent popularitat gràcies a, per exemple, el teatre en castellà. Les sancions legals al català arribaren 400 anys més tard, a mitjans del 1800, quan es força a aprendre castellà a les escoles, es castellanitzen els cognoms i es prohibeix utilitzar el català als telegrames i correus. Encara amb aquestes prohibicions, l’ús de la llengua catalana va prevaldre en moments més o menys durs, amb la Guerra Civil i la dictadura de Franco com un dels seus més grans reptes. Amb Franco, l’ús del català va ser prohibit a les escoles, universitats, parròquies i documents públics, mentre que l’ús en l’àmbit privat no va ser afectat. Les conseqüències d’infringir aquestes prohibicions no van ser més que financeres (mentre que l’oposició al règim franquista era, en la majoria dels casos, castigada amb la mort). Va haver-hi fins i tot un cas durant el franquisme en què Nèstor Luján, periodista i director de la revista Destino, va ser condemnat a 8 mesos de presó i una multa de 10.000 pessetes per “atentar contra la unidad de las tierras de España al ofender la lengua catalana” en publicar una carta al director en què se celebrava que no es parlés català a les escoles. Malgrat el cas de Nèstor Luján, als annals de la història catalana, la resta de les prohibicions legals al llarg de tant de temps crearen una sensació de marginalitat entre els catalans. Però això no significa que siguin, o que hagin estat, una minoria.
“Minoria” no és un grup què, en nombre, sigui menor a un altre. El terme minoria es refereix a un grup què, dins de l’ordre jeràrquic en una estructura de poder, té desavantatges comparats amb altres grups. Per exemple, hi ha més dones que homes en el món, però tenint en compte l’ordre jeràrquic patriarcal en què vivim, les dones són, de fet, un grup minoritari. El mateix amb els catalans. En efecte: en xifres poden ser i són menors que altres grups predominants, però dins de l’ordre jeràrquic en l’estructura de poder eurocentrista, supremacista blanca i classista en què vivim no són, ni s’apropen a ser, una minoria. No només no ho són per ser blancs, europeus i rics (encara que un petit percentatge no ho són), sinó també per la història de Catalunya, que està lluny de ser la història d’una víctima o d’una minoria. I si bé és veritat que davant els madrilenys, els quals mai han experimentat una prohibició legal de parlar la seva llengua en l’àmbit estatal o públic, tenen un caràcter minoritari, no la tenen enfront de cap comunitat immigrant del sud global.
Una resposta molt clàssica que els immigrants hispanoparlants, vinguts de terres conquerides per Espanya, tenim de part dels catalans és creure que els dos estem en una posició similar, ja que els dos fórem igualment conquerits per la corona de Castella, el que és completament fals. D’entrada, Catalunya no fou conquerida per Castella, sinó que fou una unió dinàstica pactada. En canvi, a Llatinoamèrica, hi va haver un genocidi en què el càstig per parlar les llengües originals no era una multa, sinó tortures, separació de les comunitats de missioners on s’havia forçat a viure els pobles originaris després del robatori de les seves terres (i amb elles, la seva capacitat de subsistència), i en molts casos la mort. Petita diferència, no?
Un altre comentari molt comú que els hispanoparlants no europeus rebem de part dels catalans en cerca de certa complicitat davant un enemic comú (Espanya) és dir que els catalans no participaren en l’anteriorment anomenat genocidi americà, cosa que és també tristament falsa, i no hem d’anar gaire lluny per provar-ho. Només cal anar al monument a Colom que hi ha a Barcelona per veure entre les figures el català Pedro de Margarit, qui viatjà amb Colom en el segon viatge a les Amèriques (ben acompanyat per 200 soldats catalans) i fins i tot va ser governador del que ara és la República Dominicana. També podem llegir sobre Joan Orpí, qui, utilitzant una falsa identitat castellana, arribà al nou continent i fundà la Nova Catalunya, avui coneguda com a Veneçuela. La capital de Nova Catalunya fou Nova Barcelona, ciutat que guarda el nom de Barcelona fins avui en dia. També podem fer referència a Gaspar de Portolá, qui conquerí Califòrnia.
Si Catalunya no participà tan activament de la colonització, genocidi, explotació i saqueig de les Amèriques com Castella, no va ser perquè fossin víctimes explotades ells mateixos, ni pel monopoli que proposà Isabel la Catòlica, molt menys per la bondat dels seus cors, sinó perquè estaven enfocats en el mercat del Mediterrani. Tanmateix, això no els va aturar de conquerir les terres americanes, matar autòctons, saquejar riqueses i esclavitzar els que no mataren, com fou el cas de Cuba, on portaren almenys mig milió d’esclaus africans (dels prop de 3 milions d’esclaus que tingueren en camps de concentració per després vendre’ls). I encara que hagin fet un esforç per amagar, o simplement no esmentar aquesta part de la seva història, no és difícil saber que barris com l’Eixample, amb tota la seva coqueteria, estan construïts amb diners de l’esclavisme. Famílies com els Carbó, els Goytisolo i els Aballí ressalten en la història de les terres cubanes, i només cal anar d’excursió amb algun grup de la UB perquè comencin a cantar entusiasmats els joves catalans “el meu avi va anar a Cuba a bordo del Català” mentre les estudiants immigrants, en molts casos llatins, en alguns casos inclosos cubans, han de veure’ls, i patir-los, en silenci.
Perquè és silenci el que esperen de nosaltres. Els catalans no volen que els recordem la seva història. No volen que els expliquem que ells, tant com els espanyols, són al nucli de les tragèdies més grans de la nostra història. No volen tenir una conversa. El que volen és que les immigrants ens adaptem al que sigui que ells diguin i ja està, igual que el 1500, el 1700, el 1800, el 1900 i ara.
A vegades la resposta a aquests arguments és –a més a més d'”uf, que cansina“– que s’ha d’aprendre a perdonar. Però com perdonar res que està succeint fins al dia d’avui? La colonització a punta d’espasa pot haver acabat, però l’eurocentrisme basat en l’explotació de la part llatina del continent americà i de quasi la totalitat del continent africà són actuals. Per donar un exemple contundent respecte d’aquesta colonització moderna hauria d’haver-hi prou d’esmentar el grup Agbar i la seva presència en una vasta extensió dels països d’Amèrica del Sud, on tenen, o almenys tingueren, captius els seus usuaris, explotant l’aigua potable que tan copiosament existeixen en aquelles terres i tan escassa és en aquestes, venent la seva pròpia aigua als seus legítims propietaris sota la idea que “és pel teu propi bé, nosaltres sabem millor què hem de fer”, combinada amb governs que són ni més ni menys que fidels vassalls d’Europa (perquè ens podrem haver independitzat, però front l’eurocentrisme som tots, els del sud global, esclaus). A més a més del grup Agbar, podem esmentar també, com a exemple del neocolonialisme espanyol i/o català a Amèrica Llatina, Telefónica, Endesa, Santander, BBVA, Repsol i la tràgica història de com empreses espanyoles compraren Aerolineas Argentinas només per esquarterar-la, vendre-la per parts, i deixar-la abandonada. Com a nota de color, tenim l’interessantíssim cas del galió ple d’or que fou trobat en aigües del mar de Colòmbia el 2015, després del seu naufragi el 1700, i que Espanya intentà reclamarà com a seu (sense aconseguir-ho) encara després de tots aquests segles.
Els sistemes econòmics i mercantils del capitalisme neocolonial s’asseguren que els països del sud global siguin, amb tota la riquesa de les seves terres i recursos, sempre pobres i vulnerables, i per tant manejables i explotables per les economies en posició de poder, com ho són les europees i estatunidenques. El teixit d’aquests sistemes està filat tan finament i està tan ben emmotllat al nostre dia a dia que passen desapercebuts per a l’ull privilegiat i no entrenat, com l’aigua per a un peix. Però per als no privilegiats per aquests sistemes, per als que no som peixos en aquest basal, la sensació és d’asfíxia. Ens ofeguem a aquestes aigües en què els europeus, sense excloure els catalans, neden tan tranquil·lament.
Potser esperaven que jo, una de les cares actuals de la “catalanofòbia”, parlés sobre què tinc en contra dels catalans personalment, i s’estan avorrint amb aquesta lliçó d’història. Sí, és veritat que hi ha moltes coses de la cultura catalana que no m’agraden. Prefereixo una arepa a un pa amb tomàquet. M’agrada que la gent mengi junta i compartint al voltant d’una taula en comptes de sols i cadascú amb el seu menú. Em sembla un acte de mala educació tremenda arribar a un grup de persones i només saludar qui conec. Quan convido a dinar als meus amics no els demano que paguin la seva part. No soc fan de serradures per netejar humitats misterioses, ni soc fan tampoc de les sobredosis de color marró constant que hi ha pertot arreu en aquesta ciutat, però la meva raó per evitar les zones catalanes no són aquestes, o no són únicament aquestes. La meva raó és que els catalans, igual que qualsevol altra persona extremadament privilegiada, no volen escoltar les raons per les quals no som iguals. Els resulta incòmode, dolorós, però sobretot avorrit posar en qüestionament les estructures que sostenen les seves vides. I als catalans, en particular, els molesta que se’ls recordi que, si és per una qüestió de raça, no tenen cap diferència amb els madrilenys. Fins i tot els personatges catalans més racistes de finals del 1800, com ho foren Almirall, Prat de la Riba o Rovira i Virgili, fan una diferenciació amb els altres espanyols només des d’una perspectiva històrica i cultural, i no biologicista com ho és el color de la pell o els trets, com els meus de “cara de mono albino” (sic).
Tenim diversos exemples d’aquesta sordera. Sense anar més lluny, podem mencionar l’obra de teatre Esas latinas, escàndol del moment, en què es denuncien actes de xenofòbia contra immigrants hispanoparlants. Sí, xenofòbia, de xenos (estranger) + fòbia (de fobos, temor) = temor a l’estranger. No temor al local, que seria en tot cas endofòbia. Temor a l’estranger que no aprèn la llengua local. Temor a l’estranger que no s’adapta a les tradicions locals. Temor a l’estranger que sens dubte produirà un canvi en la societat. Temor a aquesta persona que posa en perill l’existència d’una cultura tal com era, oblidant què, igual que les llengües, una societat necessita passar per uns canvis constants per evolucionar i seguir viva. Tornem llavors a la frase de Camus “tens un poble, i en l’espai d’una generació tens un poble diferent”, eslògan xenòfob, antimigratori i sobretot supremacista blanc. Almenys a mi, em resulta impossible veure cap diferència entre l’un i l’altre.
Dins aquesta sordera, els catalans no només deixen de sentir el crit d’ajuda d’aquestes persones, sinó que s’obliden també de fer un mea culpa. Incapaços d’escoltar com aquesta supremacia en què viuen -i que tan desesperadament intenten fer passar com una minoria– aixafa altres grups vulnerables de la societat (perquè vulguin o no, els immigrants son part, i una gran i importantíssima part, de la societat actual catalana) i els vulnerabilitza. Encara més, se senten amenaçats. Com algú amb un ego delicat, s’ofenen, s’espanten i ataquen. No hi ha lloc al diàleg. S’obliden en l’atac que hi ha algú que necessita ajuda enfront d’aquests i obren, brutalment, la bretxa que ens separa encara més. En la seva incapacitat de sentir empatia s’obliden de la seva pròpia història també. S’obliden que hi ha coses que no canviaran encara que un denunciï i intenti fer escarmentar l’altre d’una forma legal. S’obliden que Felip V, José Patiño, Carlos III, els jacobins i Franco ho van intentar i no els va funcionar. S’obliden que la mel és millor que la fel i que intentar forçar el català dins les nostres goles no els farà guanyar adeptes. Que mostrar-se com una comunitat oberta al diàleg, empàtica, desconstruïda i flexible sí que seria una manera d’interessar-nos per la seva cultura i llengua. Us dispareu al peu.
M’agradaria mencionar un últim exemple que retrata la bretxa que els catalanistes tant treballen per mantenir, i del qual no es va parlar ni a les xarxes socials ni en cap diari. El dia 20 d’agost del 2022, un jove migrant colombià de tan sols 28 anys anomenat Brian Rios, pare de dos fills, va ser traslladat a una comissaria de Rubí on moria unes hores més tard sota la “custòdia” dels Mossos. El passat 14 de maig de 2025 es va commemorar la data de la seva mort amb una petita manifestació en la qual un grup de catalans va prendre l’escenari i va utilitzar el micròfon per llegir poemes en català, encara que ningú dels presents el parlés. Els poemes no mencionaven de cap forma subjectes com en Brian, el racisme, la violència policial o la justícia, sinó que romantitzaven vàcuament idees de “pau”. Els llatins allà presents van escoltar en silenci fins que una persona blanca amb un català perfecte els va cridar que baixessin de l’escenari, perquè allà ni tallaven ni prestaven la destral. I a vegades és així, es necessita una persona blanca amb un català perfecte per dir les coses i que siguin escoltades.
Vull acabar aquesta llarga nota dient que soc perfectament conscient que això hauria d’haver-se escrit per en Brian, però ell, com tants altres, va ser i és silenciat. És que al final, tal com estan les coses, el millor que podem fer els blancs com jo és utilitzar el nostre privilegi i plataforma per amplificar les veus dels que no tenen veu en aquest sistema supremacista, empenyent per fer espai perquè tan aviat com sigui possible sigui una persona marró la que us canti les 40, i no algú com jo.
Vos perdonalos, Brian. Nosotros acá no nos olvidamos.
