Tornem a ser un niu d’atracció internacional. Aquesta Setmana Santa ens ha demostrat que el turisme, a Barcelona i al país en general, s’està recuperant amb força. Fins al punt que la remuntada ha estat millor del que s’esperava. Qualsevol persona que hagi passejat per la Rambla, les platges o els indrets més freqüentats ho ha pogut comprovar. El ple absolut ja es va anunciar el dia del partit entre el Barça i l’Eintracht de Frankfurt, dia que serà sempre recordat com aquell dia que vam viure, i perdre, en alemany. I el ple ha continuat al llarg de la Pasqua, a mar i a muntanya. Els responsables de l’hoteleria han declarat satisfets que el nivell torna a ser el d’abans del virus.
Totes les regions han tingut xifres rècord, netament de pre-pandèmia. Al Pirineu, el sector turístic ha viscut ocupacions estimades del 90%, coincidint amb els darrers dies de la temporada d’esquí. També ha fregat el ple absolut la Costa Brava, mentre que a la costa central s’assolia entre el 60% i el 90% d’ocupació, en funció de la zona; i a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre arribaven al 90%. Per la seva banda, les cases de turisme rural de les Comarques Centrals s’omplien i a Barcelona ciutat hi ha hagut una ocupació al voltant del 80%. Els establiments que no havien tancat i liquidat aquests darrers anys han pogut començar a refer-se de la clatellada.
Hi havia tanta fam de turistes, i sobretot d’ocupació i negoci, que de moment les protestes són mínimes. Els veïns de les zones més visitades han començat a rondinar de nou, però res a veure amb la indignació que s’havia viscut anys enrere, incloses les pintades de Tourist go home i les alarmes de les associacions de veïns i els governs municipals, tant de Barcelona com d’altres poblacions saturades. Els hotels complets, les cues a les carreteres i les multituds als carrers ens han semblat, si no desitjables, com a mínim tolerables, davant de la magnitud de la tragèdia que hem viscut durant més de dos anys. El comentari general, un pèl resignat i un pèl condescendent, ha estat que tornem a la normalitat.
La normalitat d’abans
Tenim un problema, i no és menor. La normalitat que celebrem ara és molt semblant a l’anormalitat de fa uns anys, que ens va fer dubtar seriosament del model turístic i econòmic que estàvem potenciant. Segur que, si fem un petit esforç de memòria, ho recordarem prou bé. Ens queixàvem de l’anomenat turisme de borratxera, de la massificació dels vols low-cost, de la proliferació d’hotels i apartaments turístics…. Els diaris anaven plens d’escenes lamentables de joves i no tan joves, passats de voltes, i oferint una imatge del seu grau de civilització molt lluny del que resultava edificant. Els creuers contaminaven una barbaritat i eren el dimoni, els hotels semblaven caus de lladres i activitats com el top manta eren, en última instància, fenòmens d’explotació laboral derivats del turisme. Les revistes de viatges alertaven sobre la creixent turismofòbia dels catalans.
Tot va canviar una mica amb els atemptats del 17 d’agost del 2017, perquè l’horror de les víctimes –la majoria de les quals eren visitants estrangers- va obligar a congraciar-nos amb els turistes potencials, no fos cas que se’ns espantessin més del compte. I la pandèmia ha acabat d’ajudar a rectificar els esquemes, atès que ha quedat clar fins a quin punt la nostra supervivència, i la nostra enyorada normalitat, depenia dels turistes. Hem entès que l’afluència de gent de fora no era en sí un fracàs, sinó una mesura d’èxit. Fins i tot ens ha sabut greu que la saturació d’abans del COVID encara no s’hagi assolit. I estem esperant el moment de poder proclamar que La Sagrada Família és el monument més visitat de mig planeta, seguit del museu del Barça i de les platges més poblades de la Mediterrània.
El problema no és, per descomptat, que la gent tingui feina, que les empreses rutllin i que siguem tan atractius que tothom vulgui venir. Això, insisteixo, són indicadors d’èxit. El problema és que, tal i com vam poder comprovar fa uns anys, l’èxit té uns peatges considerables. La massificació, l’abaratiment dels serveis i dels salaris, la degradació de la convivència, l’especulació urbana i l’encariment de l’habitatge… res de tot això és nou, i és aquesta normalitat la que sens dubte tornarà, o ja està tornant, amb les vaques grasses. I aquests peatges de l’èxit formaran part, no hi ha cap dubte, d’aquesta renovada normalitat que ja comença a treure el nas. És a dir; passada la pandèmia, tornem a ser allà on érem. No hem après res, i sobretot, no hem aprofitat aquests dos anys de vaques magres.
No s’han fet els deures
Les crisis són, en el seu sentit més clàssic, canvis profunds. I constitueixen, per tant, la millor oportunitat per tal de rectificar. Quan tot va de fàbula, i els negocis prosperen, és molt complicat tocar res; els actors implicats volen que no hi hagi interferències. Però quan hi ha una ensorrada general, és aleshores quan cal aprofitar l’avinentesa per introduir canvis estructurals. Els ajuts al sector turístic es podien haver condicionat a millores, a descongestionar, a moderar la concessió de permisos, fins i tot a tancar o a deslocalitzar certes activitats (com ara les llicències de pisos turístics). Moltes de les activitats que van tancar per la pandèmia es podien haver reorientat cap a altres negocis o sectors, per exemple. I res d’això no s’ha fet.
Ja no ens val que des de l’administració ens arribin lamentacions sobre el model turístic, sobre els que no van fer bé les coses fa no sé quantes dècades, i sermons sobre si els Jocs Olímpics van fomentar el model equivocat. Els que han tingut la responsabilitat d’aplicar polítiques públiques els darrers anys, i que podien haver aprofitat la crisi de la pandèmia per canviar les coses, no ho han fet. I arribats a aquest punt, si més no, que siguin discrets. Hi havia una oportunitat per redreçar el model de societat i d’economia, i no s’ha aconseguit quasi res. I mireu què us dic; no em molesta tant que s’hagi fracassat, com que ni tan sols s’hagi intentat.
5 
