Tothom carrega contra Donald Trump, però els més crítics són a la vegada els que se senten legitimats per parlar de l’agricultura de quilòmetre zero… que per què importem les cireres de Xile o les taronges del Marroc, que si l’oli d’oliva català i fins i tot l’espanyol és millor que l’italià, que si venen aquí els francesos a carregar el nostre vi per posar-ho amb la seva etiqueta a les ampolles que venen… Estem segurs que no som tots una mica autàrquics quan ens hi va el negoci? No carrega el comerç local contra les grans superfícies, i la producció d’aquí contra la imbatible en preus produïda fora? Ara Trump ho fa també, però com tot ho fa ell, de forma bèstia, sense altra preocupació al cap que la voluntat de reduir el gegantí endeutament nord-americà i un dèficit comercial que atribueix a la nostra deslleialtat amb l’amic americà. I sí, es parla del cost, però, per a no pocs economistes, la jugada li pot sortir prou bé i en tot cas molt millor que a la resta, una resta on Europa no té ni una clara posició comuna, ni un interlocutor reconegut com a tal, ni prou eines per plantar cara gràcies a la seva dependència dels altres gegants en lluita. No sé si llegim bé a Draghi, ni amb prou honestedat.
Encara recordo quan Jorge Verstrynge, ja fora de l’òrbita popular i molt proper al que després seria l’ideari de Podemos -no en va publica ara amb pròleg de Pablo Iglesias- escrivia “El somni eurosiberià”, promovent una autarquia europea com a base d’una aliança amb el món exsoviètic per competir amb el gegant nord-americà. El llibre és de 1992. Vàrem coincidir en un programa de televisió quasi 15 anys després i la seva fórmula restava invariable. De fet, quan des del PP es titlla a Vox de poc patriota és per no carregar amb prou contundència contra el que resulta que tothom, en el fons, vol per a casa seva. En això, com en les propostes per als lloguers, ningú esmenta Franco, però moltes propostes són les de l’autarquia.
Altre cop i com ja es diu en general, el que demana la macroeconomia no li va gaire ve a la microeconomia del dia a dia. Hem de ser globals, però ens pirrem pel que és local. Ho volem tot, competir per guanyar i reclamar solidaritat quan perdem. Volem a la vegada la tribu i l’univers.
