Recordo que quan jo era petit mon pare es va comprar un abric pels voltants de Nadal que li va costar relativament molts dines, més dels que era el pressupost habitual per a la roba de vestir. Llavors, el meu pare, de família de sastres i de comerciants de teixits de Castro del Río, per justificar la despesa poc habitual, va dir: és que és un bon abric, ja serà per tota la vida. Per a ell, i per a bona part del nostre món, d’aquesta classe mitjana que anava traient el cap com podia, un bon abric era sobretot un abric ben fet que podia durar sense fer-se malbé, podent-se encara portar. I qui diu un abric diu unes sabates o una camisa o, fins i tot, en arribar l’hora, un cotxe. Una cosa bona era la que podia ser per a tota la vida, la que no necessitaria ser canviada cada any i mig per una de nova. Podia ser cara, però com que era bona no t’obligaria a substituir-la per una altra de cara en quatre dies. Era una bona inversió.
Que les coses fossin comprades per a tota la vida i no necessitessin ser substituïdes per una de més nova era doncs una bona inversió per al comprador. Però a partir d’un cert moment ja no és un bon negoci per al venedor o per al fabricant. Si hi hagués unes bombetes que no es fonen mai, el client les compraria amb molt de gust. I el qui fabrica o ven bombetes faria un bon negoci, fins que tothom en tingués. Llavors hauria de tancar o de disminuir la producció. Per tant, més val fabricar bombetes que es fonguin, més barates, més dolentes, però que s’hauran d’anar substituint periòdicament i per unes de noves. Però els abrics i les sabates, els cotxes i els mòbils, no necessàriament es fonen. I per mantenir i si pot ser incrementar els nivells de producció i de venda cal no pas vendre a un client una cosa que li duri tota la vida, sinó unes que necessiti substituir cada dos o tres anys, com a mínim.
Per tant, les bombetes s’han de fondre. Les copes s’han de trencar fàcilment, i per tant no cal que durin, sinó que siguin barates i maques. Molts productes han de tenir una obsolescència programada. Els cotxes i els ordinadors han d’anar millorant, perquè d’aquí a dos anys, encara que el que tens ja funcioni, n’ha sortit un de nou que és capaç de fer més coses que t’interessen. I els abrics i les sabates i les camises (i moltes altres coses) han de passar de moda. És a dir, t’has de veure amb la necessitat imperiosa de substituir l’abric no pas perquè s’hagi estripat o faci boles o se li ratin els punys –que també- sinó perquè està passat de moda i amb una cosa passada de moda no pots pas sortir al carrer. Encara que estigui tan ben fet que els anys no l’hagin fet malbé.
A partir del moment que les necessitats d’incrementar la producció de coses és superior al creixement natural de la voluntat de comprar-les, cal incentivar el consum a través de la ràpida substitució dels productes abans que no caduquin i esdevinguin inservibles. Llavors la moda passa a actuar com una mena d’obsolescència estètica programada. No és inservible, però està passat de moda. I quan es posa en marxa la lògica de la moda com a forma de caducitat, entrem en una espiral. Haver estat de moda és el pas previ lògic abans d’estar passat de moda. Fer coses perquè estan de moda és el pas previ lògic per rebutjar aquestes coses quan han passat de moda. Que les coses siguin duradores, que tinguin voluntat de durar, deixa de ser una virtut i passa a ser un defecte. La moda és el mecanisme que permet substituir les coses abans que no s’hagin espatllat. Paro si ja volem que les coses siguin substituïdes, no cal que les produïm amb la qualitat necessària per durar, no importa que s’espatllin de seguida (més aviat és millor), perquè hauran de ser substituïdes ten el moment que hagin passat de moda.
La tirania de la moda, com a fórmula de substitucions prematures, constants i successives, comporta doncs el culte a la novetat. I amb la novetat, a la innovació. Ser nou –és a dir, estar a la moda, respondre a l’onada més curta de l’esperit del temps- passa a ser més rellevant que no pas ser bo, i per descomptat que ser durador (que sovint era un sinònim de ser bo). Ens exalta el nou i potser ens enamora el vell –si és molt vell- però no ens interessa gens el que no és nou ni vell, sinó que aspira a ser permanent, durador, de sempre i per sempre. El pensador italià Roberto Casati, autor del llibre “Contro il colonialisme digitale”, traduït al català per Edicions Pol·len amb el títol complementari d’”Elogi del paper”, comenta que ha davallat l’ús de la paraula progrés al mateix ritme que ha pujat el de la paraula innovació. Totes dues responen a versions optimistes de la història. Però mentre el progrés proposa que avancem cap a millor, la innovació demana avançar cap al que és nou. En la nova religió, que adora el que és nou, ja no se’ns promet progressar sinó innovar. No cal que res sigui millor, n’hi ha prou que sigui nou. Certament, per progressar, per millorar, cal innovació. Tota millora és una innovació. Però no tota innovació és una millora.
Aquest culte a la novetat ha tingut efectes positius en tota aquella producció que comporta un avenç tecnològic. En principi, volem un ordinador, un cotxe o un mòbil nous perquè són més avançats tecnològicament i, per tant, millors que el que teníem. Tot i que de vegades aquestes millores reals no les necessitem per res. La innovació tecnològica és sovint un sinònim de millora i per tant de progrés, però la tirania de la novetat en forma de moda estètica no comporta progrés, no comporta millora. El que es porta aquest any no és millor que el que es portava l’any passat. I, per tant, perdonin per la insistència redundant, el que es portava l’any passat o fa deu anys o fa vint no és pitjor que el que es porta ara. Simplement ha deixat de ser nou. Ja ha caducat. Ja mereix que s’adopti el d’ara i que se substitueixi i s’arraconi el d’abans. En estètica no hi ha progrés. En ciència i en tecnologia, sí. Aquesta tirania de la novetat i de la moda esdevé a parer meu especialment perillós quan s’aplica –en la suma de la necessitat de la indústria d’incentivar el consum a base de substitucions prematures i de la renúncia postmoderna al concepte de tradició- a l’àmbit de la cultura, de les arts i del pensament. Fa uns anys, David Guzmán se sorprenia en un brillant article que mentre en el món les editorials publiquen llibres, aquí publiquen “novetats” (ho il·lustrava amb una antologia d’anuncis de sant Jordi). En música, en allò que abans anomenàvem arts plàstiques, en arquitectura, però també en el món del pensament i de les idees, podem trobar encara més exemples d’aquesta exaltació apressada i urgent de la novetat i aquesta obsolescència programada del que està condemnat a passar de moda, encara que aspira a perdurar. I una obra artística o una visió del món, a parer meu, tenen més possibilitats de ser bons quan tenen la vocació –aconseguida o no- de perdurar, no de ser un llampec que il·lumina un instant i de seguida s’apaga. Vull dir que una creació artística s’assembla més a l’abric que va comprar mon pare perquè en volia un de bo per a tota la vida que al mòbil de la meva neta, que d’aquí a un any en demanarà –legítimament- un altre perquè tindrà més prestacions que el que té ara.
