Recomencem. Ha passat només un mes i fa l’efecte que entrem en una nova galàxia, una nova vida. Perquè tots tenim la sensació que iniciem alguna cosa que pot semblar-se a una nova era política, però també econòmica i social. Hem gastat el mes de vacances per excel·lència gaudint al màxim (en la mesura del possible, que no és poc), qui hagi pogut fer-ho. La politització, sempre a flor de pell al país, ha descendit una mica, crec, per a donar pas al gaudi conjuntural i, ara, escric quan setembre s’estableix en les fulles del calendari, a la preocupació: ja no cal escudar-se en la momentània ‘alienació’ –deixi’m expressar-ho així—de l’‘estiueig’.
Aquest –parlo, si vostè m’ho permet, d’Espanya—és un país que bascula entre allò calcinat pels majors incendis en més de mig segle i els forats del gel de calamarsades com a pilotes, de grandària tampoc coneguda en dècades. Un país de contrastos extrems al qual caldrà ficar al llit dels dictats europeus, al qual cal embridar amb la via de la negociació en el sentit més extens i intens. I que ha de sobreviure a la campanya electoral més llarga que es recorda: almenys catorze, quinze, mesos ens queden per a les urnes en les eleccions generals, i solament vuit mesos per a unes municipals i autonòmiques –on toc celebrar-les—que segurament significaran un gir en el mapa del poder.
Pregunto a qui correspon, pensant en aquesta columna que reprenc després d’un mes de reflexiu silenci, on queda, en aquest context, la negociació entre el Govern central i el Govern català. Algú que té, penso, capacitat per a dir-ho em contesta que ”estem molt millor que fa cinc anys, quan va caldre imposar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, quan es va empresonar als líders independentistes, quan la tònica era repressió i confrontació enfront d’inflexibilitat i tossudesa”. I és cert, penso. El que passa és que de nou la provisionalitat s’ensenyora dels dissenys territorials i la mandra i la falta d’idees s’ensenyoreixen dels despatxos oficials. Hi ha una palesa falta d’entusiasme per endinsar-se en la cerca de solucions, de respostes: com es commemoraran des de ‘aquesta’ Diada fins al cinquè aniversari de l’ocorregut en el trist mes de setembre de 2017? Quines qüestions es poden negociar i quins no? Només sento silencis. I és que la mera resposta a aquestes simples preguntes és avui una cosa compromesa, difícil. Ningú vol saber molt bé com afrontar l’immediat avenir, el dels pròxims mesos. Així que del mitjà i llarg termini ja ni parlem.
Resulta fart complicat apuntar-se al capdavant dels nostres representants, entre altres coses perquè en aquests caps només habita l’ànsia de guanyar unes eleccions, mantenir-se en el poder, no de solucionar uns problemes que potser, i aquí segueixo a Ortega, no tinguin solucions definitives, només provisionals. Iniciem d’aquesta manera el curs més complicat no d’un lustre, perquè, en efecte, la situació és millor sens dubte, penso, que en 2017, però sí el més incert. Molta calma, no poca reflexió, hauran de malbaratar els nostres polítics de l’un o l’altre signe per a evitar que s’obri la caixa de Pandora, que és un recipient que, ens compta la mitologia grega, conté tots els mals del món, que escaparan a l’exterior quan la caixa s’obri.
Si li dic la veritat, no soc capaç de grans optimismes en aquesta hora de retorn d’un ‘ferragost’ que ha estat bastant feliç i despreocupat per a ser substituït per un setembre potser infeliç i, sens dubte, enormement preocupat. I no diré jo que el que en els cenacles polítics madrilenys criden, mandrosament, el ‘problema català’ sigui el principal dels mals que va destapar la curiositat ximple de Pandora, clar. Però abandonar-se a un irresponsable ‘rajoyisme’ de permetre que els problemes es podreixin evitant afrontar-los amb voluntat de diàleg i de negociació –que no dic, consti, que Pedro Sánchez sigui Rajoy, ni Aragonès Quim Torra—seria un més dels elements continguts en aquesta tempesta perfecta en la qual, entre l’infern dels incendis i el gel de les pilotes de tennis de la calamarsa, estem ficats.
Llàstima, maleït setembre, que ja no sigui possible continuar mirant a l’horitzó infinit, sense arestes, del mar des de la platja. Llàstima que calgui fer apilament de llenya per a afrontar l’hivern que, no sols en política, sinó fins i tot en el merament climàtic, amenaça amb gelar-nos el cor- I perdó per deixar-me caure a mi mateix no sé si en l’apocalíptic del pessimisme, però sí, potser, en el ‘pandòric’ del machadisme, que veu venir l’inevitable sense saber com frenar-ho. Seguirem, ai, sentint parlar de la punyetera caixa, ja ho veuran. Potser per primera vegada en la meva vida, m’agradaria equivocar-me.
1
