El 1979 la psiquiatra Graziella Magherini va tipificar el que es coneix com a “la síndrome de Stendhal”. No es tractaria d’una malaltia mental, sinó d’un trastorn psicosomàtic caracteritzat per alguns efectes en l’organisme: taquicàrdia, vertigen, confusió, sudoració i desmais, com a reacció d’hipersensibilitat davant la saturació d’art o bellesa extrema. La denominació es relaciona amb l’experiència de l’escriptor francès Henry Beyle, conegut com a Stendhal, que va patir tots aquests efectes físics quan, el 1817, va visitar la Basílica de la Santa Croce a Florència.
Servidor de vostès és doctor, encara que no en temes mèdics, sinó en història. Per això, a partir de l’observació sobre fenòmens socials i polítics, es veu amb cor de caracteritzar una nova síndrome de similars característiques: la síndrome de Vasallo. Consistiria en alguns efectes en l’organisme: taquicàrdia, vertigen, confusió, sudoració, desmais, i probablement vòmits de bilis, cada vegada que algú del món de la política, la cultura, el periodisme, la ciència política o l’excés de sociabilitat al bar de la facultat de sociologia, se sobreexposa davant la saturació de català, catalanitat o catalanor. La denominació es relaciona amb l’experiència quotidiana de la Brigitte Vasallo quan, de manera regular, necessita reivindicar una identitat, com la majoria, inventades, en base a l’oposició a la del país on resideix.
Es tractaria d’un trastorn que caldria incloure en la literatura psiquiàtrica perquè no es tracta de les obsessions particulars d’aquesta activista nascuda, amb gran recança per part seva, a Barcelona el 1973, sinó d’un fenomen més general que afecta una part no massa significativa de la població, encara que amb gran repercussió pública atesa la sorprenent –i interessada– proliferació de micròfons al voltant seu. De fet, sol ser un gruix de gent que s’aplega al voltant d’una autodenominada esquerra que, en el transcurs dels darrers anys ha afegit diversos adjectius a aquesta ubicació política: anticapitalista, multicultural, transfeminista, interseccional, LGTBIQ+, antiracista, antipatriarcal, descolonial, i altres neologismes que requereixen estirar la Viquipèdia fins a sobreescalfar-la. I sí, efectivament, cada vegada que senten raonar català, o que llegeixen les queixes d’una nació oprimida davant la impossibilitat de poder viure en la llengua del país, no només els hi venen vaques, suen i veuen accelerades les seves pulsacions, sinó que reaccionen titllant de feixistes, burgesos, pubilles benestants, racistes, esclavistes i colonials a la senyora Pepeta, farta que el seu metge o el forner l’amenaci amb no atendre-la sinó “me-habla-en-cristiano”. Tant fa que a Catalunya ja no quedin pràcticament burgesos, que Amposta tingut una renda per càpita inferior a la de l’Hospitalet, que les probabilitats, per a un català del segle XVII de ser esclau (segrestat pels turcs a la costa), multipliqués per cent els escassos negrers catalans (per cert, protegits per la monarquia borbònica i la bandera espanyola), que hi ha una llarga història de lluita civil contra el racisme i que el feixisme de debò fes el possible per erradicar la llengua catalana del mapa (i ja de pas, als catalans). No, en el món d’aquesta pseudoesquerra progre posmo, la veritat és objecte de relativisme quan no coincideix amb els propis prejudicis.
Vasallo és ben coneguda per diverses pixades fora de test, la més coneguda de les quals és la reivindicació del xarneguisme. Segons les teories polítiques d’aquesta autora de llibres com “Pornoburka”, “Pensamiento monógamo, terror poliamoroso” o “Lenguaje inclusivo y exclusión de classe”, el xarneguisme seria un concepte mitjançant el qual es reivindica el dret a què aquelles persones provinents d’espais aliens a la nació a aïllar-se completament de la societat a la qual hi han anat a raure. No cal dir que seguir aquests consells resulta una mena de pedagogia de l’inadaptat, i de soscavar les possibilitats, no només de progrés social, econòmic i cultural, sinó precisament, i d’una manera paradoxal des de la perspectiva multicultural, a ignorar i menysprear tota una cultura històricament perseguida i a les persones que la tenen com a pròpia. És com negar-se a escoltar a J. S. Bach perquè els agradava als nazis, o a Beethoven i Mozart perquè eren homes heteropatriarcals, i a reivindicar a Bad Bunny –i les seves lletres ultramasclistes– com a exemple de progressisme i excel·lència artística. El xarneguisme, com la segregació que proposa la senyora Vasallo de la població immigrada, en el fons implica un segrest d’aquells col·lectius als quals afirmen defensar. Com les comunitats islàmiques que imposen vels a les seves dones per evitar la barreja amb la societat d’acollida, una població pobra, immigrant, explotada, només pot ser representada, supervisada i “protegida” “pels seus”, és a dir la consideració de permanents menors d’edat a aquelles persones que podrien incorporar-se com a membres de ple dret del país on es troben. Una incorporació prou fàcil a partir de fer del català una llengua també seva.
En el fons, la guingueta del xarneguisme no deixa de representar una de les principals i pròsperes indústries dels temps actuals: el victimisme. Un victimisme que, curiosament, estableix una estranya jerarquia: la de les teòriques víctimes del seu bàndol: aquelles persones que no segueixen determinats patrons de comportament “teòricament” normatius (i que tenen a veure amb totes les dissidències de caràcter sexual, cultural, religiós, polític…), i que contrasta amb el menyspreu i la humiliació a altres víctimes: la d’una nació oprimida, reprimida, que no pot viure amb normalitat la seva llengua, que és perseguida per l’estat profund, que té el seu president a l’exili, que ha patit una llarga història d’exilis, empresonaments, prohibicions, maltractaments, bombardejos, assassinats i discriminacions polítiques i nacionals. Des de la seva peculiar lògica, no hi ha problemes per a tot això. L’espai filosòfic on s’emmarca, el relativisme postmodern, abandona tota idea liberal d’universalitat (no tothom té els mateixos drets ni deures) i abomina la igualtat (als nostres, tots els drets, als altres arrabassar-los-en).
La professora Vasallo mitjançant les seves publicacions i declaracions públiques, ha esdevingut una caricatura. Una caricatura d’aquest espai polític que busca autodefinir-se com d’esquerres, i que, tanmateix, defensa uns postulats reaccionaris -es fonamenta en l’antiliberalisme– i s’ubica en una geografia ideològica determinista. El mateix concepte de “xarneguisme” apel·la a una identitat resistencialista, estable, immutable, que nega tota evolució, tota dialèctica en funció amb el contacte amb altres maneres de ser i pensar. Una caricatura que s’ha apropiat, en bona mesura, de la mateixa idea d’“esquerra” i que està tenint com a conseqüència, en base als seus postulats, i a la seva acció en disposar d’espais de poder, un descrèdit total, que l’allunya de les seves teòriques bases, i que sembla abocar els principis progressistes, a la perifèria del sistema polític i ideològic, almenys per a tota una generació. Una caricatura, que ja vam veure durant el procés, que hem patit en els espais de la cultura i la faràndula, que podria caracteritzar-se com a neofalangista, en el sentit que la “veritable” nació és Espanya, i el que no encaixa amb els seus patrons, doncs… folklòric, racista, carlí, burgès, opressor i qualsevol altra etiqueta que expressa sospitoses coincidències amb l’antisemitisme clàssic i que voldria confinar-nos a tots, inclosos els lectors d’aquest mitjà, a la reserva índia.
En la tipificació del vademècum mèdic, els psiquiatres, si bé el trastorn no té cura, per alleugerir els efectes aconsellen a les persones que pateixen la síndrome de Stendhal descans, hidratació i allunyar-se de l’estímul artístic. Entenc que per les coincidències, les persones afectades per la síndrome de Vasallo, haurien de seguir consells similars. Concretament, els faria molt bé allunyar-se de Catalunya. Recordo, ja fa una pila d’anys, que en una discussió amb aquesta pensadora xarneguista -crec que vam tenir una agra discussió sobre el tema del vel islàmic (sic!)–, em va parlar de les meravelles de la seva experiència al nord del Marroc, on sembla que, a diferència de Catalunya, acceptaven amb gran tolerància i afecte, la seva condició de lesbiana antisistema. Pot ser una idea. Dubto que al Riff senti gaire català ni es trobaria amb gent com nosaltres, d’escassa empatia i comprensió per les seves idees.
