Memòria, repressió i conflicte social
Hi ha un fet que travessa la història dels pobles: quan una societat perd totalment o parcialment la memòria de les seues lluites, es veu obligada a començar una vegada i una altra gairebé des de zero. Aquesta desconnexió entre generacions no és únicament un fenomen cultural espontani; sovint ha estat una eina de dominació impulsada pels poders polítics i econòmics per debilitar la capacitat d’organització popular.
Quan desapareixen activistes, sindicalistes, referents culturals o intel·lectuals compromesos, no desapareixen només persones concretes. També es trenquen els mecanismes de transmissió de coneixement, experiència i memòria col·lectiva. Les generacions més joves creixen desconnectades de les lluites anteriors i es veuen obligades a reinventar eines i discursos que ja havien existit, i també a repetir errades ja
viscudes. L’ensenyament, la literatura, els estudis històrics o els documentals poden conservar una part d’aquesta memòria, però difícilment poden substituir la transmissiódirecta de les experiències viscudes i de la cultura organitzativa que passa d’una generació a una altra a través de la convivència i la militància.
La història del poble valencià mostra aquest mecanisme amb una claredat extraordinària.
Les Germanies i l’expulsió morisca
Les Germanies valencianes i mallorquines del segle XVI foren una de les primeres grans revoltes populars de l’Europa moderna. Artesans, menestrals i sectors populars urbans i rurals s’organitzaren per defensar els seus interessos davant la noblesa i reclamar més participació política i un ordre social més just. La repressió fou brutal. La monarquia i les classes dominants executaren dirigents, confiscaren béns i desarticularen les xarxes populars que havien sostingut els moviments. No es tractava només de derrotar unes revoltes concretes, sinó d’impedir que aquelles experiències d’autoorganització pogueren transmetre’s al futur.
Amb el temps, la memòria de les Germanies fou criminalitzada o reduïda a simples revoltes violentes, ocultant-ne el profund caràcter polític i social. També s’hi originà una escissió entre les elits i el conjunt del poble que, en molts aspectes, encara perdura.
Pocs anys després, l’expulsió de la població valenciana de cultura musulmana, coneguda històricament com a morisca, provocà una altra ruptura traumàtica. Al voltant d’un terç de la població fou expulsada el 1609. La monarquia hispànica preferí destruir una part essencial del teixit humà, econòmic i cultural del país abans que acceptar una societat diversa i difícilment assimilable al projecte uniformitzador de l’època.
Les conseqüències foren devastadores: despoblament, crisi econòmica i pèrdua de coneixements i memòria acumulats durant generacions. La ruptura reapareixia així com una eina de dominació: eliminar una part del poble i esborrar-ne el rastre per facilitar la submissió i l’oblit.
Almansa i la colonialitat
La derrota d’Almansa i el posterior Decret de Nova Planta representaren un altre gran tall històric. La guerra de Successió no fou només un conflicte dinàstic. Per al Regne de València significà la destrucció de les institucions pròpies, la pèrdua dels Furs i de la capacitat d’autogovern. El país patí una nova devastació humana i econòmica, amb una pèrdua demogràfica que alguns estudis situen al voltant del 7% de la població.
La repressió borbònica no pretenia únicament castigar els derrotats. Buscava transformar els antics territoris de la Corona catalanoaragonesa en espais subordinats a un projecte estatal centralista i uniformitzador, amb trets clarament colonials en termes econòmics, polítics i culturals.
Per consolidar aquesta subordinació calia destruir qualsevol record de les llibertats polítiques anteriors, de les institucions pròpies i de la tradició d’autogovern valenciana. No n’hi havia prou amb derrotar militarment el país; calia també que les noves generacions deixaren de percebre’s com a hereves d’un poble amb drets polítics històrics. La colonització acabava transmutant-se en colonialitat.
El franquisme i l’amnèsia col·lectiva
La guerra iniciada pel colp d’estat feixista de 1936 i la posterior dictadura franquista constitueixen probablement el cas més brutal de ruptura intergeneracional contemporània. Historiadors com Paul Preston han documentat el caràcter sistemàtic de la repressió franquista. No es tractava només de véncer la República, sinó d’eliminar físicament les estructures polítiques i socials que podien sostenir qualsevol projecte emancipador futur.
Foren executades, empresonades o expulsades milers de persones vinculades al sindicalisme, l’ensenyament, el municipalisme republicà, el feminisme o el moviment obrer. Es destruïren cooperatives, sindicats, partits, ateneus i espais de cultura popular. Al País Valencià, últim reducte republicà, això significà la desaparició pràctica de dues generacions de lideratges populars. El silenci imposat per la por provocà que moltes famílies deixaren de transmetre la memòria dels vençuts. La dictadura imposà també una amnèsia col·lectiva, només trencada pel fil roig de resistències tàcites o explícites.
La ruptura intergeneracional hui
Actualment, aquesta ruptura continua existint sota noves formes. La precarització laboral, l’individualisme neoliberal, la destrucció dels espais comunitaris i la conversió de barris i pobles en aparadors turístics dificulten enormement la transmissió d’experiències entre generacions. Al mateix temps, des de molts espais mediàtics i ideològics es promou un relat que contraposa joventut i gent major. Les pensions públiques es presenten com una càrrega insostenible i les persones jubilades com una generació privilegiada que hipotecaria el futur del jovent.
Aquest discurs és profundament funcional als interessos del poder. La precarietat juvenil no és conseqüència de les pensions dignes, sinó de la concentració de la riquesa, de l’especulació, de la desregulació laboral i de la degradació dels drets socials. Però resulta més útil per al sistema que la joventut culpe la gent gran abans que qüestionar les estructures econòmiques dominants.
Així, el conflicte intergeneracional substitueix simbòlicament la lluita de classes. Els conflictes socials deixen d’orientar-se verticalment —entre explotadors i explotats, entre colonitzadors i colonitzats— i passen a presentar-se com un enfrontament entre edats.
L’edatisme com a instrument ideològic
És evident que existeixen discriminacions injustes per motius d’edat. Però una part del discurs contemporani sobre l’edatisme ha evolucionat cap a una confrontació artificial entre generacions. Determinades modes ideològiques importades tendeixen a presentar la gent major com un problema econòmic o social, i no com a dipositària d’experiències històriques valuoses. Els grans mitjans contribueixen a aquesta percepció quan parlen constantment del “cost” de les pensions, però molt menys de l’espoli colonial i l’evasió fiscals, de l’especulació financera o de la concentració del capital.
Aquest relat oculta una realitat fonamental: els drets socials no foren regals del poder, sinó conquestes aconseguides després de dècades de lluita obrera, popular i nacional.
Recuperar la continuïtat històrica
Davant aquesta situació, reconstruir els ponts entre generacions és una necessitat política, social i nacional. La transmissió de memòria no és una qüestió nostàlgica, sinó una eina de resistència.
La gent gran acumula experiències de lluita i organització que no haurien de perdre’s. I les generacions joves no són individualistes per naturalesa: han crescut en un context deliberadament fragmentat, precaritzat i sovint desconnectat de la mateixa memòria històrica.
Des de les Germanies fins a l’actualitat, passant per Almansa i el franquisme, les classes dominants han intentat impedir que les experiències de resistència es transmeten plenament.
Per això, defensar la solidaritat intergeneracional és també defensar la memòria popular. Mantindre viu el fil de les lluites passades és l’única manera d’evitar que cada generació haja de començar sempre des de zero. La continuïtat històrica també és una forma de resistència.
