Hi ha molta gent que diumenge es va posar eufòrica amb el triomf de la selecció espanyola de futbol. Aquest article no és per a ells. N’hi ha molts d’altres, diria jo, que van reaccionar amb indiferència, una certa incomoditat o fins i tot afartament. També n’hi ha, sens dubte, que s’han sentit ofegats pel desplegament d’espanyolisme arreu de Catalunya. Aquest article va adreçat a ells. No desespereu, s’entén el neguit, però potser la cosa no és tan greu.
D’entrada, algunes dades per al consol; l’any 2008, la selecció espanyola va guanyar l’Eurocopa. Poc abans s’havien fet les grans manifestacions sobiranistes, i alguns mesos després, van arrencar les consultes sobre la Independència amb la d’Arenys de Munt. El 10 de juliol del 2010, Barcelona va ser envaïda per un milió de persones contra la sentència de Tribunal Constitucional de l’Estatut; va ser un punt d’inflexió, amb una profusió mai vista d’estelades i crits a favor de la independència. El vespre següent, escassament 24 hores després, l’esquadra roja guanyava el Mundial de futbol, celebrat a Sud-àfrica, i la fal·lera va inundar els carrers i places del regne d’Espanya… i de Catalunya.
El cicle d’aparents paradoxes no va acabar aquí. El 2011 es tancaven les consultes populars amb l’èxit de Barcelona, i el 2012 les multituds tornaven a ocupar els carrers rere el triomf d’Espanya a una altra Eurocopa de futbol. Poques setmanes més tard, l’ANC convocava la primera gran manifestació de l’anomenat Procés, una demostració de força de l’independentisme amb un milió i mig de persones al clam de “Catalunya, nou estat d’Europa”. En anys posteriors van venir la Via Catalana, la Consulta oficial del 2014, més manifestacions monstre, i un trepidant camí que va culminar al Referèndum del 2017.
És a dir; els anys de més èxit de la selecció espanyola de futbol, i de més celebracions de la Roja, han coincidit històricament amb els anys més forts de les mobilitzacions independentistes a Catalunya. No estic dient que hi hagi cap correlació directa, ni estic animant els independentistes més acèrrims a sortir i animar la Roja per afavorir la nostra sobirania. No; estic dient precisament el contrari, que probablement la connexió entre espanyolisme de pilota i de vot no és tan evident com sembla. En realitat, la fúria als estadis i les realitats polítiques s’impacten i influeixen mútuament, però no pas d’una forma determinant. La festa de diumenge a la nit no marca el rumb de les reivindicacions nacionals catalanes.
Hi ha països que tenen esquadra reconeguda internacionalment, com ara Escòcia i Gal·les, i aquesta condició no els ha convertit en estats independents, tot i que potser els acabarà ajudant algun dia. El patrioterisme esportiu en general forma part d’allò que Michael Billig va batejar com a nacionalisme banal. És a dir; es tracta d’una exaltació pàtria de caràcter frívol, camuflat i distret, que mai no sembla del tot seriosa encara que pot acabar afectant les mentalitats i percepcions socials. No determina els canvis, i de fet no té per què manar en el signe del vot electoral o fins i tot de les conviccions ideològiques, però no pot ser ignorat, atès que el poder sempre procurarà explotar-lo a favor dels mateixos interessos. El nacionalisme català, en canvi, ho té difícil per ser banal, ja que qualsevol manifestació comparable (reclamar les seleccions esportives) serà molt més visible i vista com a política.
La majoria de competicions esportives són mostres del nacionalisme banal; en qualsevol disciplina, com en els Jocs Olímpics, la participació dels equips sempre va acompanyada de banderes i himnes. El festival d’Eurovisió, per exemple, també. Quan abunden les victòries, molta gent s’apunta a la festa, ja que els triomfs són l’al·licient més poderós que hi ha per atraure l’esperit gregari. La majoria de les persones tenen set de triomfs, i tendeixen a pujar al carro guanyador. Aquesta mena de lideratge, que la Roja havia perdut en una llarga sequera de dotze anys, ha reviscolat enguany amb un joc francament destacable i la sort dels campions.
En conclusió; la Roja és com Nostre Senyor, que estreny però no ofega. Més val posar-hi paciència i entendre que la fogonada, igual que arriba, acaba marxant de seguida. Deixem que els que tenen ganes de gresca continuïn amb les seves excuses de mal guanyador; que l’esport no té res a veure amb la política, que molts dels futbolistes d’Espanya són catalans, o que quan hi hagi una esquadra catalana ja canviarem de bandera i que ara toca l’espanyola. Tant és, no ens hi podem pedres al fetge. La Roja ve a ser una verola, una altra, que ens toca passar. Nosaltres, a fer la nostra feina, com diria Pere Quart; “Treballa. Calla. Malfia’t de la història. Somnia-la i refés-la.”
