Fa pocs dies, el fiscal general de l’Iran va anunciar que desmantellarien l’odiada Policia Moral. Aquest cos repressiu, amb tocs surrealistes, ha estat a la diana de les protestes que s’han produït al país des del mes de setembre. En concret, des que la jove kurda Mahsa Amini va ser detinguda per una patrulla i arrossegada fins a comissaria, d’on en va sortir tan trinxada que va morir poc després (la família sosté que va ser torturada). El motiu de tot plegat? Que la noia no anava vestida adequadament. Tot i portar, segons els testimonis, el vel obligatori al cap, es veu que no el duia prou ajustat.
En fi. Sembla impossible que en l’era de la Intel·ligència Artificial hi pugui haver mostres de tanta imbecil·litat humana, però així és. El cas és que aquells fets de fa tres mesos van convertir la pobra Mahsa en màrtir de la llibertat al país musulmà. Els disturbis encara continuen, i per primera vegada, el govern s’ha vist obligat a fer un pas enrere. Fins avui, la resposta sempre havia estat l’enduriment de les normes morals. La mesura que feia obligatori el mocador en les dones es remunta al 1983, just després de la Revolució Islàmica liderada per l’aiatol·là Khomeini. I el 2006 encara van caragolar més el nus purità, creant precisament la policia que es dedica a l’observança d’aquesta norma tan estratègica per al benestar de la gent.
Què és la policia moral?
En realitat les unitats s’anomenen Gasht-e-Ershad, o sigui patrulles orientatives, com si fossin una espècie d’agents cívics islàmics. Es dediquen sobretot a imposar l’observança en les normes de vestir. Patrullen amb furgonetes verdes i blanques, sigui en batallons de dones o d’homes, i alerten als vianants quan consideren que no són prou respectuosos amb la indumentària. L’Alcorà diu que els fidels han de vestir amb modèstia, però no diu res sobre els mocadors ni sobre el fet que només es persegueixi les dones. Tampoc no estem parlant de mesures tradicionals, atès que fa 30 anys no s’estilava, i el xa de Pèrsia fins i tot va prohibir l’ús del hijab. Els excessos i l’arbitrarietat dels gendarmes del vestir, a sobre, són constants; com en el cas de Mahsa Amini, les detencions poden produir-se per un floc de cabells que sobresurt o un coll massa escotat. La interpretació sempre parteix de l’agent de l’ordre.
Hores d’ara, els vels s’han convertit en el principal indicador de l’adhesió al règim i al fonamentalisme religiós. Això ha permès que la retirada de mocadors, o la seva crema pública, siguin considerades accions subversives. Qualsevol dona que no vegi amb simpatia el sistema dels aiatol·làs ho té clar; tractarà el vel com un símbol d’opressió i, per tant, el farà servir més com a emblema de llibertats que no pas com a peça de roba. Les protestes porten prop de 3 mesos, milers de detinguts i, segons fonts periodístiques, uns 450 morts. Les imatges s’han escampat al món sencer, gràcies al mòbils dels manifestants i les connexions per internet; avui en dia, és impossible que la censura amagui el que està passant a un país tan poblat, amb ciutats tan grans i una classe mitjana emergent que no es conforma amb callar i aguantar.
Com acabarà la revolta?
Primer cal veure si la retirada de la policia moral és transitòria o permanent. La veritat és que els darrers dies ja no s’han vist les furgonetes verd-i-blanques pels carrers, però també és cert que no hi ha hagut cap confirmació oficial del govern sobre la naturalesa de mesura. També haurem d’observar si la retirada d’aquest cos tan detestat fa baixar les protestes. En aquests moments les dones que volen s’estan passejant per Teheran sense vel, però no està clar que el sentit comú duri gaire. En qualsevol moment, es pot produir un altre cop de timó regressiu. O un rebrot massiu de les revoltes. O les dues coses. Tot és obert.
A diferència de protestes anteriors, com la del 2009, aquesta onada no és passatgera; ja fa tres mesos que dura, i és evident que va més enllà de la qüestió dels mocadors. Amb una inflació anual del 52%, un atur que no s’ha recuperat des de la patacada del COVID, i l’aïllament creixent de la república islàmica, el gruix de la població, especialment la més jove, no està contenta. La dictadura ja fa més de quaranta anys que dura i és vista com un sistema vell, podrit, hipòcrita i dèspota. Les revoltes del vel són un autèntic moviment de canvi, que comença per qüestionar la legitimitat de les normes de vestir, però que en el fons rebutja el règim de ple. La societat iraniana, sobretot a les ciutats, és massa dinàmica, cosmopolita i lliure com per sotmetre’s a regulacions i policies puritanes. Es tracta d’un autèntic alçament de la democràcia contra la teocràcia.
7
1
