Els fets es van esdevenir el 27 de febrer de 2024, però la Plataforma per la Llengua, per estratègia legal, no ho ha fet públic fins ara per no interferir en el procediment, i també perquè la intenció és dur molt més lluny aquest cas d’abús de poder, de violació de drets i de discriminació per raons de llengua. El dia esmentat, una pacient, derivada des de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i del CSMA Nou Barris Nord, va anar a l’Hospital de Dia Còrsega, gestionat per la fundació CPB Serveis de Salut Mental, per ser inclosa en un programa d’atenció específica. Un cop allà, la pacient va demanar a la psiquiatra que les sessions individuals fossin en català, la llengua pròpia de Catalunya, cosa davant la qual la metgessa va reaccionar negativament, però sense més transcendència. Va ser dos dies més tard, en començar la primera sessió, que es va trobar que no només no s’havia respectat la seva petició, sinó que s’havien vulnerat els seus drets en posar-li un infermer hispanoparlant. L’infermer no va ser substituït i la sessió es va suspendre.
Uns dies després, la psiquiatra, amb un abús de poder que mereix l’expulsió de la professió mèdica, la va amenaçar amb la suspensió del tractament, la va coaccionar, li va fer xantatge i va violar el jurament hipocràtic (que no permet “prejudicis ètnics, de nacionalitat, creences, afiliació política…”), rebutjant assistir-la per raons de llengua, cosa que suposa, alhora, una violació dels drets humans. La va comminar a triar entre deixar de banda els seus drets o abandonar el tractament. “Hem d’aturar el procés en aquest moment”, li va dir. El més esgarrifós, i que dona la mesura no tan sols de la ideologia d’aquesta ‘psiquiatra’, sinó de la seva malignitat intentant manipular psicològicament la pacient, és que la va titllar de “tancada” i va comparar la seva resistència amb la dels pacients del centre que no volen deixar d’autolesionar-se o de consumir drogues (!). La tractava com una malalta mental pel fet d’exigir que es respectés el seu dret reconegut per llei de ser atesa en català a Catalunya. No al Japó o a Corea del Sud, no, a Catalunya. Una psiquiatra, que se suposa que ha de vetllar per la salut mental dels pacients, li estava fabricant una patologia nova tot fent-li creure que la seva reivindicació era pròpia d’un malalt mental i no pas d’una persona normal.
El 7 de març de 2024, la psiquiatra telefona la pacient i li diu que l’equip mèdic ha decidit que la teràpia s’ha de fer en la llengua que diguin ells, l’espanyol, tant si li agrada com si no. La pacient, lògicament, ho refusa, diu que no pensa cedir al xantatge, i la resposta inhumana que rep, impròpia d’un metge, és que “no és un xantatge, és un bany de realitat”. Literalment. L’equip mèdic, a més de cínic, dèspota. Uns dies després, el 12 del mateix mes, la psiquiatra li va confirmar que no se li faria cap tractament, que no contemplaven la possibilitat de derivar-la a un altre centre i, petulant, li va suggerir que si no li agradava fes una reclamació. Fins i tot, per cobrir-se l’esquena, va falsificar els fets indicant en l’informe que “la pacient pren la decisió de no iniciar tractament al nostre centre”. D’aquesta manera, estigmatitzant la pacient amb una mentida, pretenia rentar-se les mans si la patologia real s’agreujava. Per fer-nos idea de la magnitud d’aquesta barbaritat és important tenir present que es tracta d’una pacient diagnosticada amb una malaltia greu, amb crisi suïcida inclosa, a la qual se li va denegar el tractament psiquiàtric a què tenia dret de manera inalienable.
Però no acaba aquí l’escarni. La resposta que la pacient va rebre de la Fundació CPB Serveis de Salut Mental, a la petició que investigués la discriminació soferta i sancionés els responsables, va ser que no l’havien discriminada. Fou aleshores que la pacient, ferida i humiliada, va contactar amb la Plataforma per la Llengua, que, activant els seus serveis jurídics, va interposar una nova reclamació, aquest cop davant la Subdirecció General d’Avaluació i Inspecció Sanitàries i Farmacèutiques del Departament de Salut de la Generalitat. Fruit d’això, el director de la fundació va reconèixer que la pacient tenia dret a rebre el tractament en català i la van derivar al centre del Coll, com ella havia demanat inicialment.
El calvari de la pacient, això no obstant, va entrar en una segona fase quan, ja al nou centre, el director mèdic i una doctora, enfurismats i inflats de corporativisme, la van assetjar recriminant-li que hagués enregistrat les converses gràcies a les quals havia pogut demostrar les agressions sofertes, i, amb violència verbal, escridassant-la, la van pressionar perquè deixés de defensar el seu dret de ser atesa en català. L’autoodi català i les mancances professionals d’aquest director mèdic i d’aquesta doctora també es van evidenciar en el diagnòstic erroni que li van fer del tot oposat al de la seva documentació clínica. Per si fos poc, a l’alta hospitalària, en l’apartat Malaltia Actual, en què es descriu la simptomatologia dels pacients, van tornar a patologitzar el fet que la pacient persistís a voler ser atesa en català. En altres paraules, la defensa d’aquest dret la convertia en una malalta mental. No estava bé del cap.
Finalment, a petició de la víctima, Ordenació i Regulació Sanitària de la Conselleria de Salut va obrir un procediment sancionador contra el centre per haver vulnerat el dret de la pacient per raons de llengua, tipificant-ho com a infracció greu i sancionant-ho amb una multa al centre de 3.000 euros. Aquest resultat pot semblar una victòria tenint en compte que era inèdit, però no passa de ser pur maquillatge per encobrir la psiquiatra i la resta d’assetjadors. I és que Salut no va voler valorar l’assetjament, ni les desqualificacions, ni els perjudicis causats, ni les gravacions, ni tampoc va voler sancionar els facultatius culpables de discriminació, pressió, coacció, humiliació, estigmatització, manipulació psicològica i vulneració del jurament hipocràtic. Així les coses, els serveis jurídics de la Plataforma per la Llengua xifren els danys morals soferts per la pacient en 30.000 euros. La reclamació ha estat admesa a tràmit, però es pot dilatar un parell d’anys. En aquest temps, caldrà veure com es quantifiquen les seqüeles temporals que pugui patir una pacient de les esmentades característiques.
Són fets gravíssims, ja ho veiem. I el pitjor de tot és que no parlem de centres sanitaris i de metges espanyols, parlem de centres sanitaris i de metges catalans, i parlem del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que en comptes de protegir els drets dels pacients, fa de tapadora de les barbaritats que puguin cometre els facultatius. La Generalitat té metges assetjadors i maltractadors que han vexat una pacient, que l’han tractada com una empestada fent-li creure que era boja, que la seva patologia mental consistia en l’exigència de veure respectats els seus drets, i els està encobrint. Els està encobrint! És a dir, n’és còmplice, còmplice dels maltractaments. Igual que el Col·legi de Metges de Barcelona, que s’ha posat al costat dels assetjadors i, sense escrúpols, no ha pogut caure més avall definint tot plegat com una “bona praxi mèdica” (!). Què hi ha més repugnant que això? Aquests maltractadors són el viu retrat d’aquells negres nord-americans que, per semblar més blancs que els blancs, esbroncaven els negres insubmisos que no s’agenollaven i reivindicaven amb fermesa els seus drets.
